Hi havia una vegada, un poble devastat per les flames, on els seus habitants vivien totalment a terroritzats. Un drac s’havia allotjat a les seves muntanyes, havia trobat una cova molt còmoda, i quan tenia gana, anava al poble, i cremava teulades, bramava, i demanava menjar.
Ja s’havia menjat les ovelles, no quedaven baques, ni porcs i la gent s’havia tornat vegana per no morir de gana! Llavors el Drac va demanar que el poble li oferís els seus habitants, si no ho cremaria tot. Amenaçava de cremar els camps de blat, els pomers i tot allò que el poble feia server per menjar!! Es moririen de gana!! Estaven atemorits.
Llavors el rei va cridar a tots els habitants del poble a palau, es va fer una assemblea per resoldre l’atzucac. Com ho podrien fer?, van sortir moltes propostes, un deia que hi enviessin a la gent malalta que no trigaria a morir, l’altre deia que hi enviessin als impedits que segons ell no servien per res, l’altre deia que hi enviessin la gent més gran. El rei va dir prou a aquell munt de disbarats, i va proposar fer-ho a sorts entre tots els membres majors d’edat, del poble, tothom posaria el seu nom en un paper, i aquest paper seria dipositat en una caixa, un cop per setmana es trauria un paper, i aquella persona seria la que aniria a ser el menjar del Drac.
Tothom va posar el seu nom al paper, incloses la reina i la princesa, i també el rei i tots els cavallers. Com a mà innocent van triar un nen petit, li van dir “agafa un paper de la caixa i li donés al rei” així ho va fer. El rei va obrir el paper, i se li va glaçar la sang, tothom va veure la cara que feia, es va posar pàl·lid, semblava que li donaria un atac de cor. Va pronunciar el nom de… la princesa!!!! La reina es va desmaiar, i tothom va quedar compungit i alleujat al mateix temps. La princesa era l’única filla dels reis. Tothom la va mirar… però ella no tenia cara de por. La gent del poble van pensar, “no sap el que li espera” però no ens enganyem sí que ho sabia.
Feia molt de temps que observava al drac, li feia respecte però hi havia quelcom en els seus ulls que li deia, aventura. I és que nois i noies, la princesa estava cansada del palau. Tot el dia tancada, brodant mantes i cosint. No li agradaven les festes ni els banquets, no li agraden els vestits llargs de princesa. La cosa única que si li agradava, era la biblioteca, allà havia llegit històries meravelloses, de països llunyans i gent estranya, allà somiava en veure món. Però cada vegada que demanava sortir del castell li deien, no. Tu no pots sortir que podries prendre mal. Ara tenia una oportunitat, podria sortir del castell, bé només hi havia un inconvenient, ¿que faria amb el drac?
Va arribar el dia, i el poble va acompanyar a la princesa, el rei i la reina ploraven desconsoladament, la princesa havia intentat calmar-los, explicar-los que tenia una idea, però la tractaven de boja i no l’escoltaven. Però ella no tenia por, tenia una idea! La comitiva la va deixar sola en el prat on deixaven les vaques. Era la primera vegada que la princesa estava sola al prat, va olorar, l’herba però de seguida va sentir la pudor de sofre típica dels dracs.
Allà estava, va arribar volant i es va plantar davant de la princesa, “tu ets el meu dinar” li va dir. I es disposava a clavar-li queixalada quan la princesa li va dir:
-Vols dir que em vols menjar? Mira que jo no tinc gaire carn i encara menys greix. No és gaire bona idea això de menjar-te la gent.
-per què?
-Doncs perquè la gent té poca carn i molts ossos, i a més no n’hi ha gaire si ho compares amb les vaques, de seguida se t’acabaran, i llavors que menjaràs? – la cara del drac era un poema, era evident que no havia pensat que menjaria quan s’acabés la gent- Si em deixes, et presentaré una font inesgotable de menjar. Fem un tracte, jo et faig un menjar boníssim i si no t’agrada, em menges a mi, et sembla bé?- el drac la va mirar estranyat, no entenia res, però no hi perdia gran cosa, així menjaria dues vegades.
La princesa es va posar a cuinar, i que cuinava? Doncs de palau es va endur farina, pastanagues, carabassons i xampinyons. Endevineu que va fer? Li va fer al Drac una pizza vegetariana!!! Poc s’imaginava el drac que allò pogués ser. S’ha de dir que la princesa feia unes pizzes boníssimes i el Drac en va quedar tip i encantat. L’endemà la princesa es va llevar a la cova del drac, i el drac li va dir, “ara t’hauré de menjar a tu”, però la princesa li va fer un esmorzar de campió. Cereals amb fruita i suc de taronja, el Drac al·lucinava, ho trobava tot boníssim! Així que la princesa li va dir. “Tu i jo vam fer un tracte si t’agradava el menjar que et feia no em menjaries a mi, oi que t’ha agrada’t?” el drac va fer que si amb el cap “doncs ara has de complir la teva part i no em pots menjar”
Al poble ningú sabia res de tot això, es va decretar el dol, els reis no sortien del castell, la reina no parava de plorar, la seva pobra nena menjada per un drac. Un dia de cop i volta els núvols es van obrir i va aparèixer un raig de llum que il·luminava la terra, a la base del raig de llum un cavaller, sobre un cavall blanc, l’armadura lluent, l’espasa a la mà, i una llança a l’altra. El cap ben alt i una cua rossa sortint del darrere del casc. El rei i la reina el van veure des del balcó, en veu altra va dir “Sóc Sant Jordi, m’han dit que aquí teniu un drac” de cop i volta un bri d’esperança va captivar al poble. “Digueu on para i aniré a matar-lo” el Rei el va fer entrar al castell, li va explicar la cova on havien vist el drac i li va demanar que si us plau anés de pressa que hi havia la seva filla i que no volia pas perdre-la.
El Cavaller va córrer i córrer, bé ell no, el seu cavall que esperonat es donava tota la pressa que podia, i el cavaller preparava la llança, com si estigués a la batalla cridava quan va arribar a la cova. Però, va parar en sec. El que va veure no s’ho esperava, ni s’ho podia imaginar. La princesa i el drac estaven jugant a escacs davant de la cova.
-Hola -digué la princesa -qui ets?
-Soc sant Jordi i vinc a matar al drac- La princesa va mirar al drac
-i perquè l’has de matar? Pobre drac.
-Perquè es menja a les persones…no?
-ah! Doncs ja no cal que el matis, li he ensenyat a cuinar, el drac és vegà, i ara ja no es menjarà ni les ovelles, ni les vaques, ni els porcs i molt menys les persones. Ja no cal que el matis.
-Però…-va dir el cavaller que deixant l’espasa a la funda i la llança al cavall, baixava disposat a xerrar amb aquella princesa estranya, que havia fet que un drac es fes vegetarià.
La princesa va veure al cavaller desconcertat i una mica desanimat.
-No et preocupis cavaller. Per cert m’agradaria venir amb tu a veure el món, ho vull conèixer tot. He llegit que hi ha un mar, i unes muntanyes molt altes, …-el cavaller va entrar a la cova, el drac i ell li van explicar a la princesa tots els mons llunyans amb una cervesa casolana feta allà mateix per la princesa.
Tots tres van programar un viatge, serien com unes vacances, podrien anar a llom del drac així podrien volar i veure més món. Un cop van decidir quin seria el primer lloc van demanar al drac que es quedés a la cova i que fes les maletes i Sant Jordi i la princesa van baixar al poble.
El Rei plorava d’alegria, la reina va córrer a abraçar-la. Un cop a dins del castell es va organitzar una gran festa on tot el poble estava convidat. La princesa els hi va explicar la història, que havia fet que el drac es fes vegà. La gent no s’ho podia creure, que valenta havia estat la princesa que havia captivat al drac amb la seva pizza vegetal.
Quan la festa va haver acabat i la princesa i Sant Jordi es van quedar sols amb els reis, els hi van explicar el seu viatge, al principi el pare no hi va estar d’acord, però la princesa estava tan decidida que va saber que no la faria canviar d’idea. Li va donar uns consells i un mapa del món conegut. Així que l’endemà la princesa, el cavaller amb el seu cavall blanc i el drac, van marxar dient adéu amb la mà i tothom els va acomiadar amb un gran somriure.
Mireia Parés Guerrero
