Relats de Quarantena 5

Dia 42: Sant Jordi

Avui és sant Jordi, per primer cop en molts anys no podrà agafar-se el dia a la feina per anar a passejar, sense nens, pel centre de Barcelona. Esmunyir-se entre la multitud i tocar milers de planes de llibres, milers de portades, llegir potser algun petit capítol, amagada a la cantonada del taulell. No podran gaudir del sol ni de veure la ràdio en directe com fan un programa ple d’experts lectors i escriptors que hi van a dir la seva, un dia sense cues perquè aquell autor ens signi el seu llibre. I sobretot un dia sense passejar. Després de caminar sola pels carrers plens de gent de Barcelona amb els peus esgotats, es trobaria amb la seva germana, i aniran a la plaça Sant Felip Neri a quarts de quatre a escoltar als Txarango amb el megàfon, i potser seria el darrer any que ho haurien escoltat, ja que el grup es dissol. Com si fossin adolescents que esperen quelcom diferent, potser només per fer del dia una altra tradició, cantarien a pulmó totes les cançons, mentre es treien jaquetes per la calor de la multitud. Després anirem a menjar un entrepà a plaça sant Jaume, si la cua ho permet.
A la tarda desplaçar-se fins a l’escola dels nens, que toca sessió de teatre de Sant Jordi i aquest any la petita li tocava fer de princesa. Ho hauria fet molt bé. Tot d’un plegat l’omple de pena, el sentiment de perdre el seu dia preferit de l’any, de perdre les passejades, de cantar que “avui pels carrers de Barcelona, maldestres traficants canviant llibres per roses” de rebre la seva rosa i posar-la en un gerro amb la de les nenes. De rebre un llibre que no s’espera i que a vegades ni li agrada, però rebre sempre és meravellós. I regalar, llibres comprats a les parades del centre i del barri, a les nenes, al Joan, als avis i les àvies. I comprar-ne un munt per ella mateixa, que potser no tindrà temps de llegir. Començar el primer bevent un cafè en un bar mentre el brogit de fora s’ensordeix.
Avui no podrà fer res de tot això, per primer cop a la vida, Barcelona no es vestirà de llibres i Roses, no podrà passejar pels carrers ni entrar a un bar a fer un cafè i començar un llibre nou. Avui toca quedar-se a casa. Pel virus i el confinament, que ja porten 42 dies i ja no sap on posar-se. Pel cap li ronda la idea que això no pot quedar així, que aquest dia ha de ser especial i que no li val compartir la foto d’una rosa a les xarxes.
Uns dies enrere va intentar comprar llibres a través d’internet, però va ser incapaç, no li diuen res a través de la pantalla, els ha de tocar, els llibres li han de parlar. Així que decideix que ja els comprarà quan obrin les llibreries, que ja els hi caldran aquests diners, que tothom hi vagi en massa a ajudar-los a sostenir els seus petits negocis. O sigui que avui no hi haurà llibre nou, però encara li queden de l’any passat.
El que està clar, és que la festa hi ha de ser, i encara que només tinguin la casa per fer-la, ho haurem de fer. I comença a pensar on pot posar parades de llibres i contes pel menjador. I busca amb què disfressar una princesa, un drac, una Cavallera i un rei desesperat.
Pensa cantar Txarango amb la seva germana per videotrucada.
I convertir aquesta diada, en un dia molt especial, diferent dels altres 42 dies de quarantena que ha viscut, i diferent de tot. Perquè avui es Sant Jordi i no se’l pensa perdre.

Feliç Sant Jordi a totes i tots, convertiu-lo en quelcom especial.

Relatos de cuarentena 4:

Dia 12: Música para la esperanza

Buenos días le grita el corazón, y se levanta, antes de que asome el primer rayo de sol. Un café a solas, en su casa ruidosa, en silencio, todo el mundo duerme, y es que estos días nadie madruga, para que lo van a hacer, solo los adoradores de la madrugada están despiertos, aquellos que no han encontrado a Morfeo aún, y aquellos que inquietos se levantan muy pronto. Sale a su terraza, café en mano y observa al vecindario, nunca los había sentido tan cercanos, nunca se habían saludado des del patio interior, nunca su terraza había tenido tanta expectación.

Por los primeros días del confinamiento pensó que necesitaba hacer algo para los demás. Cuando empezaron los aplausos, fue la primera en salir y la última en irse, y se le fue fraguando una idea en la cabeza, hay que animar esto, hay que encontrar un momento para desconectar. Las noticias no son muy esperanzadoras, una curva que nunca baja y el mandamiento único de quedate en casa, como respuesta de todas las angustias, cada día la llama alguien, este está enfermo, aquel se va al hospital. Ella les dice que llamen a los teléfonos, que no salgan de casa. Por suerte a día 12 ya parece que todos lo han entendido, en casa se está mejor, y si sales lavate las manos al llegar y no te toques la cara.

Por el camino tutoriales de mascarillas en YouTube y maquinas de coser a toda marcha haciendo material casero de protección. Al salir al mercado se fija, hay todo tipo de mascarillas en la calle, algunos con guantes de látex, otros con guantes de moto y le asalta la duda de si irá poco protegida. Mantiene la “distancia social” un metro y medio y saluda con la cabeza a las conocidas.

Su idea no es difícil, algo que haga feliz a la gente con los medios de que dispone en casa. Al llegar del mercado la propone al resto de la familia, estamos a día 5 de confinamiento y en su casa hijos y marido viven en una nube gris que le parte el alma. Al principio reciben la noticia con escepticismo, todo es muy complicado, para que se van a meter en esa empresa, y demás escusas. Pero ella no atiende a razones, se va a hacer y punto. Con su hijo mayor desempolvan los altavoces del altillo, eran para un proyecto de Dj que este chaval quería hacer y no siguió. La mesa de mezclas la conecta el pequeño al ordenador, y a las 5 de la tarde está todo listo.

A partir de ese día 5 de confinamiento a las 8 de la tarde, suena música y baile para todos los vecinos, se intercala el Flying Free, Chimo Bayo y Boney M, con otros éxitos del momento.

Cada mañana ella prepara una lista de las canciones que quiere poner, habla con sus hijos para que las busquen. A las 8h se aplaude ella la primera, la que más fuerte aplaude, la más vigorosa. Luego empiezan los temas clásicos, cada día suena el Resistiré del Duo Dinámico, y luego las canciones elegidas.

Ella sonríe des de su terraza y entona coreografías y bailes que sus vecinos siguen y vitorean des de sus balcones y terrazas. Y ella se siente como una diva en el podio de una discoteca, rejuvenecida, feliz y dinámica. El humor en su casa también ha cambiado, los hijos se pelean por elegir canciones, el padre coge el micrófono para dinamizar la fiesta. Y en esa media hora, el vecindario se sume en cánticos y bailes, que hacen que olviden el miedo.