“La Lia es mira al mirall, es veu grassa, les cames massa grasses, i els braços amb les pellofes caigudes, com si es tractés d’una persona obesa. “Tenen raó, no estic bé, però s’equivoquen perquè diuen que estic prima, i això és del tot mentida”. Es veu cel·lulitis als malucs, es veu la panxa plena de mitxelins, es posa a córrer i a saltar a la corda sense moure’s del lloc, i se segueix veient grassa, com més corre i salta més grassa es veu, finalment llença una cadira contra el mirall que es trenca, i seu a terra a plorar.”
La Lia té anorèxia, el que ella no sap és que trobarà un nou amic que l’ajudarà a veure les coses des de fora, amb una altra perspectiva que sovint és molt important per entendre els trastorns mentals.
“La Lia no es veu com realment és i fins que no es compara amb el gos, no és capaç d’adonar-se que ella també està massa prima.”
A la segona part també parlem d’aquest trastorn, molt complex i que per desgràcia està cada vegada més present en els adolescents. La inseguretat del moment i l’excessiva importància que la societat dóna al cos i a estar prim o prima estan fent que molts joves prenguin conductes perilloses i desenvolupin una anorèxia.
Com sempre, crec que conèixer que és, i com ens pot afectar ens pot ajudar a prevenir-la, i també a superar-la.
Si voleu saber qui ajuda a la Lia a adonar-se del seu trastorn, qui li arrenca un somriure i la fa menjar sense adonar-se, no us perdeu aquesta història. La Lia i el perdut tenen moltes coses per ensenyar-nos.
I que no se ús passi per alt que ja no queda gairebé temps. El dia 17 d’abril comença el Verkami, no deixis de passar per aquesta web on donaré tota la informació!
