Ja tenim el llibre a la venda

El 29 de setembre vam fer la primera presentació del llibre, relats per entendre els trastorns mentals, va ser molt emotiva i emocionant.

Era el primer cop que presentava un llibre, i evidentment és el meu primer llibre publicat. Vaig explicar perquè el vaig escriure perquè és tan important que el llegiu i el compreu. L’objectiu no és un altre que ajudar a la gent a entendre els trastorns mentals, en concret set dels més comuns que la gent pateix.

És parta d’Autisme, Depressió, Esquizofrènia, Trastorn bipolar, anorèxia, ansietat, Trastorn Obsessiu Compulsiu. El llibre es divideix en dues parts, la primera és un relat de cada trastorn i la segona una explicació des de la psicologia que relaciona els trastorns i els personatges dels relats. Tot plegat vol ajudar a la comprensió i acabar amb l’estigma que tenen les persones que pateixen aquests trastorns.

 

Us comparteixo una part del pròleg que en Mathew Tree ha escrit pel llibre:

“De: Matthew Tree

No es pot dir prou vegades: qualsevol cosa que ajudi a acabar amb la ignorància força generalitzada que existeix sobre els trastorns i malalties mentals – tant la ignorància dels que els pateixen com la ignorància dels que es creuen en el seu seny – no és només desitjable sinó imprescindible.

Em poso a mi mateix per cas: durant sis anys llargs, – dels catorze fins al vint – vaig viure obsessionat per unes pors que sabia que eren absurdes i del tot inversemblants alhora que no em podia treure del cap la sensació que també eren ben reals. No dramatitzo pas si dic que no desitjaria ni que el meu pitjor enemic tingués un trastorn d’aquesta mena. Aquells anys – que van acabar amb una al·lucinació espaordidora i una crisi nerviosa en què temporalment vaig perdre la capacitat de parlar – eren, per parafrasejar el tìtol d’un poema famós, la meva temporada personal a l’infern; i no, no exagero: es tractava, de fet, d’una doble vida, en què volia fer veure que no em passava res a la vegada que la meva ment m’estava dient, cada segon de cada minut de cada hora de cada dia, que una catàstrofe humiliant i vergonyosa em podia passar ara i ara i ara i si no ara, doncs d’aquí a un moment de res. I per entendre com és, viure això durant l’adolescència – l’època de les nostres vides en què ens sentim més vulnerables, més insegurs, més aprensius – se l’ha de viure en la pròpia pell.”

 

Si voleu adquirir el llibre ho podeu fer per internet o a les llibreries encarregant-lo us el portaran en 3 o 5 dies.

Ningú viu de publicar llibres

Escric aquest post mentre el meu primer llibre s’està coet al forn. Durant aquest temps he après moltes coses pel que fa a escriure un llibre i volia compartir-les amb vosaltres.
Escric des que tinc ús de raó, a l’escola guanyava els jocs florals, i tot i que fa de mal dir, m’aprovaven llengua per les meves redaccions, més que no pas per la meva ortografia (sort dels correctors, digitals i professionals).
He escrit relats i històries, broten del meu cap i passen als meus dits, però mai m’havia proposat publicar res. En acabar psicologia vaig tenir-la necessitat de compartir els meus coneixements amb tothom que hi estiguis interessat, i va ser així com se’m va acudir escriure relats sobre els trastorns mentals.
El primer que em va passar pel cap, va ser “que puc dir jo que no s’hagi dit ja” i és que en un món tan digitalitzat, on tothom té un blog i tothom diu les coses com li semblen, sembla que un hagi de buscar dir quelcom més interessant que l’altre. Doncs no, amb el temps m’he adonat que tots podem estar dient el mateix de mil maneres diferents i com que el món està ple de persones que llegeixen i interpreten de mil maneres diferents sempre hi haurà algú interessat en allò que hagis de dir.
Després vaig pensar que ser escriptor seria meravellós, i no parlo d’escriure alguns llibres, jo volia viure de l’escriptura, després de veure com funciona el món editorial, vaig veure que era complicat i un reputat escriptor em va dir “avui dia ningú viu d’escriure llibres” i és veritat. Per tant vaig deixar de pensar que guanyaré amb ell llibre. El simple fet que estigui publicat ja en tinc prou.
O sigui que si estàs pensant a escriure i publicar un llibre, fes-ho. No deixis que ningú et digui que el que escrius no interessa, accepta les crítiques i millora el contingut, però no deixis d’escriure. Si t’agrada escriure, no ho deixis mai i si vols publicar, endavant. És una gran aventura, com totes les aventures té trams del camí boirosos i d’altres amb un sol brillant, però al final seràs escriptor, i no és això el que volies?
Abraçades i paraules boniques. Estendre ens fa lliures.

Pòleg dels relats per entendre…

PER ENTENDRE, JUSTAMENT – UN PRÒLEG

De: Matthew Tree

 

No es pot dir prou vegades: qualsevol cosa que ajudi a acabar amb la ignorància força generalitzada que existeix sobre els trastorns i malalties mentals – tant la ignorància dels que els pateixen com la ignorància dels que es creuen en el seu seny – no és només desitjable sinó imprescindible.

Em poso a mi mateix per cas: durant sis anys llargs, – dels catorze fins al vint – vaig viure obsessionat per unes pors que sabia que eren absurdes i del tot inversemblants alhora que no em podia treure del cap la sensació que també eren ben reals. No dramatitzo pas si dic que no desitjaria ni que el meu pitjor enemic tingués un trastorn d’aquesta mena. Aquells anys – que van acabar amb una al·lucinació espaordidora i una crisi nerviosa en què temporalment vaig perdre la capacitat de parlar – eren, per parafrasejar el tìtol d’un poema famós, la meva temporada personal a l’infern; i no, no exagero: es tractava, de fet, d’una doble vida, en què volia fer veure que no em passava res a la vegada que la meva ment m’estava dient, cada segon de cada minut de cada hora de cada dia, que una catàstrofe humiliant i vergonyosa em podia passar ara i ara i ara i si no ara, doncs d’aquí a un moment de res. I per entendre com és, viure això durant l’adolescència – l’època de les nostres vides en què ens sentim més vulnerables, més insegurs, més aprensius – se l’ha de viure en la pròpia pell.

Sovint, massa sovint, aquest tipus de situació afecta als adolescents, precisament, perquè solen ser menys informats sobre els trastorns mentals, incloent-hi els propis. Jo mateix no tenia la més remota idea que existien els trastorns obsessius, fins al punt que estava convençut que jo era l’única persona al planeta – literalment – que era assetjada per les pors particulars que tenia. Si hagués sabut que aquestes pors tenien un nom, no hauria perdut un segon a demanar, ja als catorze anys (o sigui al començament de tot plegat) ajut professional, en comptes d’esperar fins que el cervell no va poder aguantar més.

Per tant, un llibre com el de la Mireia Parés, en què set dels trastorns mentals més comuns són explicats a través de contes infantils o juvenils (amb unes explicacions clíniques al final del volum) és, com hem dit, del tot essencial. Tant per als que pateixen o que patiran un o altre dels trastorns esmentats, com per als que no en pateixen però que tenen una idea del tot falsa (per manca d’informació) dels trastorns i malalties mentals en general.

Perquè els no-afectats són, per dir-ho així, l’altre costat de la moneda: els que hem patit un trastorn sabem perfectament que l’actitud del proïsme envers aquests trastorns és més aviat negativa. Moltes vegades, som – per a ells – bojos, pertorbats, alienats, guillats o tocats o bé del bolet o bé de l’ala.

Un cop diagnosticat i havent rebut el primer tractament (una barreja de psicoteràpia en grup i psicofàrmacs) els psicoterapeutes em van animar a buscar una feina i vaig trobar-ne una de ben senzilla en una companyia d’autocars; però al primer dia, vaig ser incapaç d’empènyer la porta i entrar-hi. Vaig fer una volta de l’edifici per calmar-me, seguit d’un altre intent de franquejar el llindar del meu lloc de treball. Vaig repetir aquesta operació – una volta tranquil·litzadora, un intent d’obrir la porta – dos cops més abans de rendir-me. I quan, l’endemà, finalment vaig aconseguir començar a treballar, passava els primers dies patint per si algú notés que estigués ‘boig’. (Fins que vaig descobrir que la majoria dels meus companys estaven com un llum de ganxo; això sí, sense ser-ne conscients).

O sigui, cal que els no-afectats per cap trastorn també en sapiguen quelcom, per tal d’evitar que tinguin una visió errònia dels que en pateixen; i també per tal d’ajudar-los, en comptes de tractar-los com uns marginats o uns casos perduts.

‘Relats per entendre’ és, a més a més, un llibre entretingut. Tot i que els contes, segons el cas, van dirigits a nens o adolescents, no dubto que hi ha molts adults que apreciaran la tria d’aquest format que els proporciona una introducció indolora a un tema que potser els inquieta o que fins i tot els fa una mica de por. De vegades no hi ha res com un conte senzill per aclarir dubtes, esbandir prejudicis i esmenar conceptes equivocats.

Benvingut sigui, doncs, aquest recull; i tant de bo que arribi com a més gent millor. Perquè no estem parlant de qualsevol cosa quan parlem d’un llibre divulgatiu sobre els trastorns mentals. Estem parlant, en el fons, d’un intent contundent de posar fi a les temporades que tantes i tantes persones passen o passaran a l’infern. O d’evitar, ras i curt, que n’hi passin cap.

 

Banyoles, abril, 2017

 

 

La llegenda de Sant Jordí i el drac vegà

 

Hi havia una vegada, un poble devastat per les flames, on els seus habitants vivien totalment a terroritzats. Un drac s’havia allotjat a les seves muntanyes, havia trobat una cova molt còmoda, i quan tenia gana, anava al poble, i cremava teulades, bramava, i demanava menjar.

Ja s’havia menjat les ovelles, no quedaven baques, ni porcs i la gent s’havia tornat vegana per no morir de gana! Llavors el Drac va demanar que el poble li oferís els seus habitants, si no ho cremaria tot. Amenaçava de cremar els camps de blat, els pomers i tot allò que el poble feia server per menjar!! Es moririen de gana!! Estaven atemorits.
Llavors el rei va cridar a tots els habitants del poble a palau, es va fer una assemblea per resoldre l’atzucac. Com ho podrien fer?, van sortir moltes propostes, un deia que hi enviessin a la gent malalta que no trigaria a morir, l’altre deia que hi enviessin als impedits que segons ell no servien per res, l’altre deia que hi enviessin la gent més gran. El rei va dir prou a aquell munt de disbarats, i va proposar fer-ho a sorts entre tots els membres majors d’edat, del poble, tothom posaria el seu nom en un paper, i aquest paper seria dipositat en una caixa, un cop per setmana es trauria un paper, i aquella persona seria la que aniria a ser el menjar del Drac.

Tothom va posar el seu nom al paper, incloses la reina i la princesa, i també el rei i tots els cavallers. Com a mà innocent van triar un nen petit, li van dir “agafa un paper de la caixa i li donés al rei” així ho va fer. El rei va obrir el paper, i se li va glaçar la sang, tothom va veure la cara que feia, es va posar pàl·lid, semblava que li donaria un atac de cor. Va pronunciar el nom de… la princesa!!!! La reina es va desmaiar, i tothom va quedar compungit i alleujat al mateix temps. La princesa era l’única filla dels reis. Tothom la va mirar… però ella no tenia cara de por. La gent del poble van pensar, “no sap el que li espera” però no ens enganyem sí que ho sabia.

Feia molt de temps que observava al drac, li feia respecte però hi havia quelcom en els seus ulls que li deia, aventura. I és que nois i noies, la princesa estava cansada del palau. Tot el dia tancada, brodant mantes i cosint. No li agradaven les festes ni els banquets, no li agraden els vestits llargs de princesa. La cosa única que si li agradava, era la biblioteca, allà havia llegit històries meravelloses, de països llunyans i gent estranya, allà somiava en veure món. Però cada vegada que demanava sortir del castell li deien, no. Tu no pots sortir que podries prendre mal. Ara tenia una oportunitat, podria sortir del castell, bé només hi havia un inconvenient, ¿que faria amb el drac?
Va arribar el dia, i el poble va acompanyar a la princesa, el rei i la reina ploraven desconsoladament, la princesa havia intentat calmar-los, explicar-los que tenia una idea, però la tractaven de boja i no l’escoltaven. Però ella no tenia por, tenia una idea! La comitiva la va deixar sola en el prat on deixaven les vaques. Era la primera vegada que la princesa estava sola al prat, va olorar, l’herba però de seguida va sentir la pudor de sofre típica dels dracs.

Allà estava, va arribar volant i es va plantar davant de la princesa, “tu ets el meu dinar” li va dir. I es disposava a clavar-li queixalada quan la princesa li va dir:
-Vols dir que em vols menjar? Mira que jo no tinc gaire carn i encara menys greix. No és gaire bona idea això de menjar-te la gent.

-per què?

-Doncs perquè la gent té poca carn i molts ossos, i a més no n’hi ha gaire si ho compares amb les vaques, de seguida se t’acabaran, i llavors que menjaràs? – la cara del drac era un poema, era evident que no havia pensat que menjaria quan s’acabés la gent- Si em deixes, et presentaré una font inesgotable de menjar. Fem un tracte, jo et faig un menjar boníssim i si no t’agrada, em menges a mi, et sembla bé?- el drac la va mirar estranyat, no entenia res, però no hi perdia gran cosa, així menjaria dues vegades.

La princesa es va posar a cuinar, i que cuinava? Doncs de palau es va endur farina, pastanagues, carabassons i xampinyons. Endevineu que va fer? Li va fer al Drac una pizza vegetariana!!! Poc s’imaginava el drac que allò pogués ser. S’ha de dir que la princesa feia unes pizzes boníssimes i el Drac en va quedar tip i encantat. L’endemà la princesa es va llevar a la cova del drac, i el drac li va dir, “ara t’hauré de menjar a tu”, però la princesa li va fer un esmorzar de campió. Cereals amb fruita i suc de taronja, el Drac al·lucinava, ho trobava tot boníssim! Així que la princesa li va dir. “Tu i jo vam fer un tracte si t’agradava el menjar que et feia no em menjaries a mi, oi que t’ha agrada’t?” el drac va fer que si amb el cap “doncs ara has de complir la teva part i no em pots menjar”

Al poble ningú sabia res de tot això, es va decretar el dol, els reis no sortien del castell, la reina no parava de plorar, la seva pobra nena menjada per un drac. Un dia de cop i volta els núvols es van obrir i va aparèixer un raig de llum que il·luminava la terra, a la base del raig de llum un cavaller, sobre un cavall blanc, l’armadura lluent, l’espasa a la mà, i una llança a l’altra. El cap ben alt i una cua rossa sortint del darrere del casc. El rei i la reina el van veure des del balcó, en veu altra va dir “Sóc Sant Jordi, m’han dit que aquí teniu un drac” de cop i volta un bri d’esperança va captivar al poble. “Digueu on para i aniré a matar-lo” el Rei el va fer entrar al castell, li va explicar la cova on havien vist el drac i li va demanar que si us plau anés de pressa que hi havia la seva filla i que no volia pas perdre-la.

El Cavaller va córrer i córrer, bé ell no, el seu cavall que esperonat es donava tota la pressa que podia, i el cavaller preparava la llança, com si estigués a la batalla cridava quan va arribar a la cova. Però, va parar en sec. El que va veure no s’ho esperava, ni s’ho podia imaginar. La princesa i el drac estaven jugant a escacs davant de la cova.

-Hola -digué la princesa -qui ets?

-Soc sant Jordi i vinc a matar al drac- La princesa va mirar al drac
-i perquè l’has de matar? Pobre drac.

-Perquè es menja a les persones…no?

-ah! Doncs ja no cal que el matis, li he ensenyat a cuinar, el drac és vegà, i ara ja no es menjarà ni les ovelles, ni les vaques, ni els porcs i molt menys les persones. Ja no cal que el matis.

-Però…-va dir el cavaller que deixant l’espasa a la funda i la llança al cavall, baixava disposat a xerrar amb aquella princesa estranya, que havia fet que un drac es fes vegetarià.

La princesa va veure al cavaller desconcertat i una mica desanimat.

-No et preocupis cavaller. Per cert m’agradaria venir amb tu a veure el món, ho vull conèixer tot. He llegit que hi ha un mar, i unes muntanyes molt altes, …-el cavaller va entrar a la cova, el drac i ell li van explicar a la princesa tots els mons llunyans amb una cervesa casolana feta allà mateix per la princesa.

Tots tres van programar un viatge, serien com unes vacances, podrien anar a llom del drac així podrien volar i veure més món. Un cop van decidir quin seria el primer lloc van demanar al drac que es quedés a la cova i que fes les maletes i Sant Jordi i la princesa van baixar al poble.

El Rei plorava d’alegria, la reina va córrer a abraçar-la. Un cop a dins del castell es va organitzar una gran festa on tot el poble estava convidat. La princesa els hi va explicar la història, que havia fet que el drac es fes vegà. La gent no s’ho podia creure, que valenta havia estat la princesa que havia captivat al drac amb la seva pizza vegetal.

Quan la festa va haver acabat i la princesa i Sant Jordi es van quedar sols amb els reis, els hi van explicar el seu viatge, al principi el pare no hi va estar d’acord, però la princesa estava tan decidida que va saber que no la faria canviar d’idea. Li va donar uns consells i un mapa del món conegut. Així que l’endemà la princesa, el cavaller amb el seu cavall blanc i el drac, van marxar dient adéu amb la mà i tothom els va acomiadar amb un gran somriure.

 

Mireia Parés Guerrero

Avui comença el Verkami!!

Ja hem començat la campanya de Crowdfunding a Verkami, però alguns us preguntareu ¿que és això?

El Crowdfunding és una manera de participar en un projecte que us pot interessar i obtenint una recompensa a canvi.

Verkami és una plataforma que permet realitzar Crowdfunding.

En el meu cas és molt senzill, pots comprar el llibre abans que surti a la venda. I a més t’obsequio amb un punt de llibre, la possibilitat d’assistir a la presentació inaugural del llibre i l’exemplar signat per l’autora. I no t’ho perdis, et sortirà molt més econòmic que al mercat.

Així que no ho dubtis ni un moment. Clikant aquest enllaç arribaras directe a la pagina de Verkami.

https://www.verkami.com/locale/ca/projects/16585

Participa i fes difusió. Em proposo donar veu als trastorns mentals i no és una tasca fàcil, ajuda’m a fer que aquests trastorns siguin més visibles.

Entendre ens fa més feliços i més lliures!

Parlem de Trastorn Obsessiu Compulsiu

“...La cuina és encara més fascinant que el lavabo, els armaris estan pulcrament ordenats i tot està net com si fos nou, acabat de posar. Els gots són tots iguals, les tasses també, els coberts també. Res no desentona, però el que més li crida l’atenció és la nevera, ordenada alfabèticament amb caixes perquè res es desordeni i les caixes tenen el nom de tot el que hi va dintre.

Una idea fugaç s’instal·la al cap de la noia, és un psicòpata, recorda sèries de psicòpates assassins que són pulcrament ordenats i per això mai els enxampen. La seva imaginació vola massa, i s’obliga a tornar a l’habitació a mirar com dorm. En veure’l reprimeix les noves ganes de fugir, sembla un àngel, no creu que amb aquella cara fos capaç de matar ningú…”

Una noia es lleva en un pis que no és el seu després d’una nit boja, increïble, màgica, que no oblidarà mai. Però el que troba la fa inquietar una mica. La sinceritat serà clau per aquesta història.

El darrer dels relats per entendre els trastorns mentals, és una història d’amor, ens sorprendria quantes persones al nostre voltant han desenvolupat un trastorn obsessiu compulsiu. Com sempre la comprensió del trastorn, ens ajudarà en l’acceptació de les persones que el pateixen.

Per entendre-la millor a la segona part del llibre us parlo més concretament d’aquest trastorn.

“Normalment en algun moment de la malaltia la persona reconeix que té aquestes obsessions i compulsions i que són excessives i irracionals. Però no per reconèixer-les, són capaços de deixar de fer-les. Aquests actes suposen una pèrdua de temps i deteriorament en la persona que les té, interferint en la seva vida social, laboral i personal.”

Que farà aquesta noia? Marxarà corrents? Si ho vols saber, demà comença el Verkami, no ho dubtis ni un moment, sortirà un post on t’explicarà cada pas a realitzar per contribuir en aquest projecte.

Parlem d’ansietat

“…En Bob volia recuperar la seva traça en la caça però no sabia com. Feia com sempre, s’estava allà quiet, però al darrer moment tremolava o se li canviava el color de la pell i, zas, la libèl·lula se n’anava volant! El seu company el va anar a visitar, “estàs molt prim” li va dir, i el Bob li va explicar que feia uns dies que no podia menjar, ni dormir, ni res de res…”

En Bob és un camaleó, que de cop i volta no pot caçar, es va quedant cada cop més prim, però és que cada vegada que caça li agafa ansietat. Som moltes les persones que alguna vegada la nostra vida hem tingut ansietat. El Bob té ansietat generalitzada, que fa que no puguis desenvolupar la teva vida de manera normal.

Així funciona l’ansietat:

“…Però si és dona el cas que en sortir de l’entrevista de feina seguim tensos, suant i tremolant. Hem transformat l’estrès en ansietat. Si, l’estrès és la resposta a un moment concret, l’ansietat és la preocupació per aquell fet un cop ja ha passat el moment…”

A la segona part com sempre, explico que és l’ansietat i que ho diferencia de l’estrès i com una cosa pot porta l’altra.

I és que tots estem exposats a situacions estressants i la majoria de nosaltres tindrem episodis d’ansietat, és molt interessant veure com se’n surt el camaleó. Creus que podrà tornar a caçar?, esperem que si pobre si no es quedarà massa prim.

No dubtis a participar en el Verkami, si creus que et pot interessar el que li passarà al nostre amic Bob. Comença el 17 d’Abril o sigui demà mateix! No badis, no et quedis sense llibre!

Parlem de trastorn bipolar

“…Al cap d’una estona la formiga tornava enrere, “no he pogut amb l’os, no sóc prou forta, no serveixo per res” i va entrar al seu niu i es va menjar totes les coses que havia recol·lectat per a l’hivern. Totalment abatuda va plorar tota la nit, ja no es volia moure, no volia recol·lectar més, no volia fer res…”

Aquest és un fragment de “la formiga solitària” aquest animal que sempre segueix la fila de les formigues, té trastorn bipolar. L’han fet fora de la colònia però trobarà nous amics que tindran la sensibilitat suficient per ajudar-la a tenir una vida més feliç.

“En el cas de la formiga, té un estat d’ànim depressiu quan se sent inútil i està trista. I un estat d’ànim hipomaníac quan està eufòrica de manera excessiva, veu mel sense control i té una percepció equivocada del que és capaç de fer, per exemple creu que pot fer un niu més gran que el de la seva família ella sola.”

Aquest fragment pertany a la segona part del llibre, on explico una mica més sobre cada trastorn.

Si voleu saber que li passa a la formiga no dubteu a seguir aquesta web on rebreu més notícies del Verkami que ja està a punt de començar.

Parlem d’anorèxia

“La Lia es mira al mirall, es veu grassa, les cames massa grasses, i els braços amb les pellofes caigudes, com si es tractés d’una persona obesa. “Tenen raó, no estic bé, però s’equivoquen perquè diuen que estic prima, i això és del tot mentida”. Es veu cel·lulitis als malucs, es veu la panxa plena de mitxelins, es posa a córrer i a saltar a la corda sense moure’s del lloc, i se segueix veient grassa, com més corre i salta més grassa es veu, finalment llença una cadira contra el mirall que es trenca, i seu a terra a plorar.”

La Lia té anorèxia, el que ella no sap és que trobarà un nou amic que l’ajudarà a veure les coses des de fora, amb una altra perspectiva que sovint és molt important per entendre els trastorns mentals.

“La Lia no es veu com realment és i fins que no es compara amb el gos, no és capaç d’adonar-se que ella també està massa prima.”

A la segona part també parlem d’aquest trastorn, molt complex i que per desgràcia està cada vegada més present en els adolescents. La inseguretat del moment i l’excessiva importància que la societat dóna al cos i a estar prim o prima estan fent que molts joves prenguin conductes perilloses i desenvolupin una anorèxia.

Com sempre, crec que conèixer que és, i com ens pot afectar ens pot ajudar a prevenir-la, i també a superar-la.

Si voleu saber qui ajuda a la Lia a adonar-se del seu trastorn, qui li arrenca un somriure i la fa menjar sense adonar-se, no us perdeu aquesta història. La Lia i el perdut tenen moltes coses per ensenyar-nos.

I que no se ús passi per alt que ja no queda gairebé temps. El dia 17 d’abril comença el Verkami, no deixis de passar per aquesta web on donaré tota la informació!

 

Parlem de depressió

“Tothom és a les seves taules, grises, amb cadires negres, mirant els ordinadors grisos…i se n’adona, ella és l’únic color de l’oficina, ningú més vesteix colors, ningú té cap color al seu voltant. Tothom és gris, fa mirada grisa i fins i tot sembla que tenen la pell grisa.”

Aquest és un fragment de l’oficina grisa, un lloc poc agradable que amb l’ajut i la perseverança de la seva protagonista anirà canviant sense pressa. Aquest text emula una depressió i com algú ens pot ajudar a sortir-ne.

“...Per entendre a una persona amb depressió podríem imaginar que de cop i volta no som nosaltres mateixos i ens hem convertit en una nina de drap, no ens movem ni podem pensar gaire i les idees que tenim son repetitives. Quan una persona entra en un estat depressiu no es reconeix a si mateixa és com si fos una altra persona diferent…”

Aquest fragment el trobareu a la segona part del llibre on explico cadascun dels trastorns des d’un punt de vista més tècnic i ho relaciono amb el relat.

El set d’Abril va ser el dia mundial de la salut i aquest any es va dedicar a la depressió, l’OMS calcula que 300 milions de persones al món la pateixen. Així que és molt important que entendre com és i com funciona, per ajudar aquells que potser la pateixen i per nosaltres mateixos.

Si vols saber com segueix aquesta història pots participar en el Verkami que començarà el 17 d’Abril, no perdis ell fil d’aquesta pàgina i seràs el primer a veure-ho.