Parlem d’autisme

“Fa uns dies el Manel va venir a l’escola, ha començat el curs més tard perquè abans anava a una escola especial, però la mestra ens ha explicat que vol tenir amics normals, no sé què vol dir normals, suposo que vol dir que siguin com nosaltres. Jo veig que el Manel és igual que els altres, té dos ulls, una boca i dues orelles, ah! També té un nas.”

Aquest és un fragment del “Manel i el cotxe vermell” un relat que ens parla de l’autisme des dels ulls d’un company de classe d’un nen que conviu amb aquest trastorn.

Quan explico el trastorn a altres nens o joves que han estat en contacte amb ell, els hi explico el següent:

“Imaginem que el cervell d’un nen o nena és un grup de caixes, aquestes caixes emmagatzemen informació, cada caixa té una cosa. Per un nen que no tingui autisme aquestes caixes estan comunicades a través de cables i ordenades per temes, així doncs la caixa del cotxe es comunica amb la de la carretera i amb la dels altres cotxes, senyals, sorolls, …. Un nen amb autisme no té aquestes comunicacions. És incapaç de relacionar una caixa amb l’altra, per tant, no sap que el cotxe està relacionat amb la carretera, amb els senyals i amb els altres cotxes.”

Aquest fragment, està situat a la segona part del llibre. En aquest apartat he explicat cada trastorn amb dades clíniques però amb un llenguatge planer, perquè tots ens puguem entendre.

Si voleu saber com segueix el relat, el dia 17 d’Abril comencem el Verkami per poder publicar el llibre. En aquesta pàgina web, trobareu tota la informació.

Benvinguts a l’aventura dels “Relats per entendre els trastorns mentals” escrit per Mireia Parés Guerrero (una servidora) i amb dibuixos de Francesc Pujol Juny (un gran artista)

No, i com mediar amb infants de 2 anys

 

Ara tinc ganes de parlar de l’etapa del NO. I és que en aquesta casa hem passat la primera fase.
Cap als dos anys, el petit de la casa ha decidit, que hi ha coses que no les vol fer. Que li passa al nostre fill que de cop i volta no es vol posar la jaqueta, o el pitet, si ell es comporta la mar de bé?

La resposta aquesta pregunta és molt senzilla. El nen quan arriba als 2 anys assumeix que és una persona, diferent dels pares, diferent dels avis o les tietes, és una altra persona i és llavors quan comença a voler fer i decidir coses per ell mateix. És un moment difícil pels pares, ja que allò que havíem aconseguit sembla que s’esvaeix en un tancar i obrir d’ulls. Però no és així, lluny de perdre el control, pensem que tot allò que el nen es nega a fer, són precisament les coses que sap que ha de fer.

El NO és l’inici de la transgressió cap a l’autoritat, i és que el nostre aprenentatge està basat en la imitació però també en la transgressió. És quan acostem la mà a l’estufa, que veiem que crema, aprenem a través de l’experiència.
Per damunt de tot, aquesta etapa és tant emprenyadora com necessària, ja que ens demostra que el nen ja es reconeix com a persona i comença un camí, sense fre, cap a la seva independència.
Les rabietes formen part de l’etapa del NO. I és que a ningú li agrada que li diguin, allò que no pot fer. És per això que l’infant fa una reflexió que em figuro deu ser quelcom així: vull fer allò, com que no em deixes no faig res i a més no et deixo fer allò que vols que faci. Per tant em poso a bramar, m’estiro a terra, o faig allò que més et fastigueja, llençar coses a terra, plorar en arribar a l’escola quan ja no ho feia, no menjar, i tot el que se us pugui acudir.
Direm que als voltants dels 2 anys es dóna per primera vegada un fet similar. Però això es va repetint en el temps. És normal i s’ha de passar com altres etapes dels infants. Com passar l’etapa, és quelcom que veureu a molts llibres de pedagogia per pares. Però la realitat és que depèn del nen i sobretot de les circumstàncies.

La Rosa Jové a la Criança feliç, recomana el següent (no és textual):

1. Entendre al nen
2. Deixar-lo fer. Sempre que no sigui perillós.
3. Evitar temptacions
4. Parlar amb ell. Comença la negociació.
5. Estar al seu costat quan explota emocionalment
6. Paciència

Partim de la base que no ens vol prendre el pèl, sinó reclamar la seva possibilitat de fer el que vol.
Posaré un exemple del que m’ha passat a mi, seguint els punts de la Rosa Jové.

Un situo. És al matí i ens estem vestint per anar a l’escola bressol, a l’hora de posar-se les sabates el nen comença a dir no, no, no, no, no. Li pregunto que li passa, si li van petites, si no les vol, intento entendre al nen. És difícil entendre un nen que no parla massa, i també et dóna la sensació que no t’entén. En aquest cas ell no volia fer res, simplement no es volia posar les sabates. Així que per provar sort vaig a l’armari i agafo unes altres sabates. Ell ja està a terra bramant sense llàgrimes, li ensenyo les noves sabates i li pregunto si les vol. Deixa de plorar, s’aixeca, somriu i diu que si amb el cap. Es posa les sabates i sortim per la porta. Guardo les antigues sabates a l’armari, perquè si no les veu, no tindrà la temptació de demanar-les. Tot i que ell sap on és l’armari i el pot obrir i triar-ne unes altres quan vulgui.

No totes les situacions han tingut el mateix èxit. També he sortit de casa amb el nen en un braç plorant i el carro plegat a l’altre. Bé i la bossa de mà, la bossa de l’escola i la carmanyola de la feina…

En el meu cas també utilitzo una tècnica de psicologia conductual que a mi em funciona. Ignorar el dolent i enaltir el bo. Perquè ho dic. Doncs el meu fill li dóna per llençar les coses a terra, en primer lloc retiro coses delicades del seu davant, mòbils, comandaments, i altres coses que es trenquen. Quan inicia el primer NO, sempre intento entendre que li passa, i en què el puc ajudar. Normalment és perquè vol fer quelcom que no toca, menjar una galeta abans de sopar, mirar la tele, o agafar el mòbil, coses així. Al meu NO, li segueix una rabieta, normalment marcada per tirar les joguines a terra, o el que tingui al davant. En aquest cas, l’ignoro una estoneta. Considero que ja m’he posat a la seva disposició per ajudar-lo. Quan dic l’ignoro no vull dir que me’n vaig, sinó que el vigilo però li trec importància, estic allà on ell està, si em necessita, només m’ha de venir a buscar, però no el renyo pel que està fent, l’ignoro. Quan passa el moment i vol jugar, m’assec amb ell, juguem, li explico el conte que ell vulgui, fem titelles amb mitjons, …. És important si seguiu aquest sistema felicitar quan fan les coses bé, i donar més importància al bo que al dolent.

Bé aquí us he deixat dos sistemes per intentar passar de la millor manera, l’etapa del NO i les rabietes. Tots hi passem i és normal. Les etapes passen i com sempre si els límits estan clars, no heu de patir per res.





Este post esta escrito en Catalán, los lectores de esta web os encontrareis con esto a veces, y es que soy bilingüe y hay temas que me resulta mas sencillos explicarlos en una u otra lengua. Si crees que el post te interesa puedes pedir su traducción y la haré sin problemas. Disculpa las molestias.

Etiquetado con desenvoluoament, educació, etapes, mama, NO, paciencia, rabietas