PER ENTENDRE, JUSTAMENT – UN PRÒLEG
De: Matthew Tree
No es pot dir prou vegades: qualsevol cosa que ajudi a acabar amb la ignorància força generalitzada que existeix sobre els trastorns i malalties mentals – tant la ignorància dels que els pateixen com la ignorància dels que es creuen en el seu seny – no és només desitjable sinó imprescindible.
Em poso a mi mateix per cas: durant sis anys llargs, – dels catorze fins al vint – vaig viure obsessionat per unes pors que sabia que eren absurdes i del tot inversemblants alhora que no em podia treure del cap la sensació que també eren ben reals. No dramatitzo pas si dic que no desitjaria ni que el meu pitjor enemic tingués un trastorn d’aquesta mena. Aquells anys – que van acabar amb una al·lucinació espaordidora i una crisi nerviosa en què temporalment vaig perdre la capacitat de parlar – eren, per parafrasejar el tìtol d’un poema famós, la meva temporada personal a l’infern; i no, no exagero: es tractava, de fet, d’una doble vida, en què volia fer veure que no em passava res a la vegada que la meva ment m’estava dient, cada segon de cada minut de cada hora de cada dia, que una catàstrofe humiliant i vergonyosa em podia passar ara i ara i ara i si no ara, doncs d’aquí a un moment de res. I per entendre com és, viure això durant l’adolescència – l’època de les nostres vides en què ens sentim més vulnerables, més insegurs, més aprensius – se l’ha de viure en la pròpia pell.
Sovint, massa sovint, aquest tipus de situació afecta als adolescents, precisament, perquè solen ser menys informats sobre els trastorns mentals, incloent-hi els propis. Jo mateix no tenia la més remota idea que existien els trastorns obsessius, fins al punt que estava convençut que jo era l’única persona al planeta – literalment – que era assetjada per les pors particulars que tenia. Si hagués sabut que aquestes pors tenien un nom, no hauria perdut un segon a demanar, ja als catorze anys (o sigui al començament de tot plegat) ajut professional, en comptes d’esperar fins que el cervell no va poder aguantar més.
Per tant, un llibre com el de la Mireia Parés, en què set dels trastorns mentals més comuns són explicats a través de contes infantils o juvenils (amb unes explicacions clíniques al final del volum) és, com hem dit, del tot essencial. Tant per als que pateixen o que patiran un o altre dels trastorns esmentats, com per als que no en pateixen però que tenen una idea del tot falsa (per manca d’informació) dels trastorns i malalties mentals en general.
Perquè els no-afectats són, per dir-ho així, l’altre costat de la moneda: els que hem patit un trastorn sabem perfectament que l’actitud del proïsme envers aquests trastorns és més aviat negativa. Moltes vegades, som – per a ells – bojos, pertorbats, alienats, guillats o tocats o bé del bolet o bé de l’ala.
Un cop diagnosticat i havent rebut el primer tractament (una barreja de psicoteràpia en grup i psicofàrmacs) els psicoterapeutes em van animar a buscar una feina i vaig trobar-ne una de ben senzilla en una companyia d’autocars; però al primer dia, vaig ser incapaç d’empènyer la porta i entrar-hi. Vaig fer una volta de l’edifici per calmar-me, seguit d’un altre intent de franquejar el llindar del meu lloc de treball. Vaig repetir aquesta operació – una volta tranquil·litzadora, un intent d’obrir la porta – dos cops més abans de rendir-me. I quan, l’endemà, finalment vaig aconseguir començar a treballar, passava els primers dies patint per si algú notés que estigués ‘boig’. (Fins que vaig descobrir que la majoria dels meus companys estaven com un llum de ganxo; això sí, sense ser-ne conscients).
O sigui, cal que els no-afectats per cap trastorn també en sapiguen quelcom, per tal d’evitar que tinguin una visió errònia dels que en pateixen; i també per tal d’ajudar-los, en comptes de tractar-los com uns marginats o uns casos perduts.
‘Relats per entendre’ és, a més a més, un llibre entretingut. Tot i que els contes, segons el cas, van dirigits a nens o adolescents, no dubto que hi ha molts adults que apreciaran la tria d’aquest format que els proporciona una introducció indolora a un tema que potser els inquieta o que fins i tot els fa una mica de por. De vegades no hi ha res com un conte senzill per aclarir dubtes, esbandir prejudicis i esmenar conceptes equivocats.
Benvingut sigui, doncs, aquest recull; i tant de bo que arribi com a més gent millor. Perquè no estem parlant de qualsevol cosa quan parlem d’un llibre divulgatiu sobre els trastorns mentals. Estem parlant, en el fons, d’un intent contundent de posar fi a les temporades que tantes i tantes persones passen o passaran a l’infern. O d’evitar, ras i curt, que n’hi passin cap.
Banyoles, abril, 2017