“Hi havia una vegada, un poble on la gent que hi vivia duia un munt de gent al darrere; bé, a vegades era gent, a vegades sorolls i a vegades llumetes, no importava; ningú caminava sol.
A vegades això que hi havia al darrere de cadascú els molestava o els feia por, però no s’ho podien treure del damunt, eren així, tots els seus habitants. Una característica que tenia això que els seguia era que ningú ho podia veure. Per poder explicar bé aquesta història i poder-nos entendre, nosaltres, els que no vivim en aquest poble, a això que seguia les persones li direm il·lusió.
…
Tots vivien en harmonia, fins que un dia un foraster va arribar al poble. Ningú el coneixia, però això no va importar, tothom va seguir amb la seva vida com sempre. Però el que aquest foraster va veure li va cridar l’atenció. …”
Aquest és un fragment d'”el poble on la gent no estava mai sola” un poble increïble que a mi, m’omple de tendresa, un lloc on la gent s’ajuda, s’entén i no es molesta amb els altres.
Fa uns anys vaig conèixer a una persona increïble i meravellosa, si us ho esteu preguntant, us diré que aquesta persona té esquizofrènia. Quan el vaig conèixer la societat l’havia apartat, no li deixaven treballar i li donaven una mísera pensió de l’estat com si fos menys vàlid que un altre. Jo el veia treballant amb altres persones, fent voluntariat parlant amb la gent i pensava que és molt més vàlid que moltes altres persones que hi ha al món. És una molt bona persona i si aquells que el van apartar sabessin una mica més del trastorn, no l’apartarien.
M’agradaria que la gent entengués que les persones amb esquizofrènia són com totes les altres. Per entendre-ho millor he fet aquest relat on veureu diferents símptomes, i també com seria un món, on no es posés per davant una característica personal, a una persona.
Si voleu saber com segueix el relat, el dia 17 d’Abril comencem el Verkami per poder publicar el llibre. En aquesta pàgina web, trobareu tota la informació.