Escric aquest post mentre el meu primer llibre s’està coet al forn. Durant aquest temps he après moltes coses pel que fa a escriure un llibre i volia compartir-les amb vosaltres.
Escric des que tinc ús de raó, a l’escola guanyava els jocs florals, i tot i que fa de mal dir, m’aprovaven llengua per les meves redaccions, més que no pas per la meva ortografia (sort dels correctors, digitals i professionals).
He escrit relats i històries, broten del meu cap i passen als meus dits, però mai m’havia proposat publicar res. En acabar psicologia vaig tenir-la necessitat de compartir els meus coneixements amb tothom que hi estiguis interessat, i va ser així com se’m va acudir escriure relats sobre els trastorns mentals.
El primer que em va passar pel cap, va ser “que puc dir jo que no s’hagi dit ja” i és que en un món tan digitalitzat, on tothom té un blog i tothom diu les coses com li semblen, sembla que un hagi de buscar dir quelcom més interessant que l’altre. Doncs no, amb el temps m’he adonat que tots podem estar dient el mateix de mil maneres diferents i com que el món està ple de persones que llegeixen i interpreten de mil maneres diferents sempre hi haurà algú interessat en allò que hagis de dir.
Després vaig pensar que ser escriptor seria meravellós, i no parlo d’escriure alguns llibres, jo volia viure de l’escriptura, després de veure com funciona el món editorial, vaig veure que era complicat i un reputat escriptor em va dir “avui dia ningú viu d’escriure llibres” i és veritat. Per tant vaig deixar de pensar que guanyaré amb ell llibre. El simple fet que estigui publicat ja en tinc prou.
O sigui que si estàs pensant a escriure i publicar un llibre, fes-ho. No deixis que ningú et digui que el que escrius no interessa, accepta les crítiques i millora el contingut, però no deixis d’escriure. Si t’agrada escriure, no ho deixis mai i si vols publicar, endavant. És una gran aventura, com totes les aventures té trams del camí boirosos i d’altres amb un sol brillant, però al final seràs escriptor, i no és això el que volies?
Abraçades i paraules boniques. Estendre ens fa lliures.