Dia 42: Sant Jordi
Avui és sant Jordi, per primer cop en molts anys no podrà agafar-se el dia a la feina per anar a passejar, sense nens, pel centre de Barcelona. Esmunyir-se entre la multitud i tocar milers de planes de llibres, milers de portades, llegir potser algun petit capítol, amagada a la cantonada del taulell. No podran gaudir del sol ni de veure la ràdio en directe com fan un programa ple d’experts lectors i escriptors que hi van a dir la seva, un dia sense cues perquè aquell autor ens signi el seu llibre. I sobretot un dia sense passejar. Després de caminar sola pels carrers plens de gent de Barcelona amb els peus esgotats, es trobaria amb la seva germana, i aniran a la plaça Sant Felip Neri a quarts de quatre a escoltar als Txarango amb el megàfon, i potser seria el darrer any que ho haurien escoltat, ja que el grup es dissol. Com si fossin adolescents que esperen quelcom diferent, potser només per fer del dia una altra tradició, cantarien a pulmó totes les cançons, mentre es treien jaquetes per la calor de la multitud. Després anirem a menjar un entrepà a plaça sant Jaume, si la cua ho permet.
A la tarda desplaçar-se fins a l’escola dels nens, que toca sessió de teatre de Sant Jordi i aquest any la petita li tocava fer de princesa. Ho hauria fet molt bé. Tot d’un plegat l’omple de pena, el sentiment de perdre el seu dia preferit de l’any, de perdre les passejades, de cantar que “avui pels carrers de Barcelona, maldestres traficants canviant llibres per roses” de rebre la seva rosa i posar-la en un gerro amb la de les nenes. De rebre un llibre que no s’espera i que a vegades ni li agrada, però rebre sempre és meravellós. I regalar, llibres comprats a les parades del centre i del barri, a les nenes, al Joan, als avis i les àvies. I comprar-ne un munt per ella mateixa, que potser no tindrà temps de llegir. Començar el primer bevent un cafè en un bar mentre el brogit de fora s’ensordeix.
Avui no podrà fer res de tot això, per primer cop a la vida, Barcelona no es vestirà de llibres i Roses, no podrà passejar pels carrers ni entrar a un bar a fer un cafè i començar un llibre nou. Avui toca quedar-se a casa. Pel virus i el confinament, que ja porten 42 dies i ja no sap on posar-se. Pel cap li ronda la idea que això no pot quedar així, que aquest dia ha de ser especial i que no li val compartir la foto d’una rosa a les xarxes.
Uns dies enrere va intentar comprar llibres a través d’internet, però va ser incapaç, no li diuen res a través de la pantalla, els ha de tocar, els llibres li han de parlar. Així que decideix que ja els comprarà quan obrin les llibreries, que ja els hi caldran aquests diners, que tothom hi vagi en massa a ajudar-los a sostenir els seus petits negocis. O sigui que avui no hi haurà llibre nou, però encara li queden de l’any passat.
El que està clar, és que la festa hi ha de ser, i encara que només tinguin la casa per fer-la, ho haurem de fer. I comença a pensar on pot posar parades de llibres i contes pel menjador. I busca amb què disfressar una princesa, un drac, una Cavallera i un rei desesperat.
Pensa cantar Txarango amb la seva germana per videotrucada.
I convertir aquesta diada, en un dia molt especial, diferent dels altres 42 dies de quarantena que ha viscut, i diferent de tot. Perquè avui es Sant Jordi i no se’l pensa perdre.
Feliç Sant Jordi a totes i tots, convertiu-lo en quelcom especial.