![\"\"](\"http:\/\/psicologiapares.com\/wp-content\/uploads\/2017\/10\/presentacio\u0301-300x225.jpg\")
<\/p>\nEl 29 de setembre vam fer la primera presentaci\u00f3 del llibre, relats per entendre els trastorns mentals, va ser molt emotiva i emocionant.<\/p>\n
<\/p>\n
![\"\"](\"http:\/\/psicologiapares.com\/wp-content\/uploads\/2017\/10\/22090032_524922787844146_1282670754068283184_n-300x300.jpg\")
<\/p>\n
Era el primer cop que presentava un llibre, i evidentment \u00e9s el meu primer llibre publicat. Vaig explicar perqu\u00e8 el vaig escriure perqu\u00e8 \u00e9s tan important que el llegiu i el compreu. L’objectiu no \u00e9s un altre que ajudar a la gent a entendre els trastorns mentals, en concret set dels m\u00e9s comuns que la gent pateix.<\/p>\n
\u00c9s parta d’Autisme, Depressi\u00f3, Esquizofr\u00e8nia, Trastorn bipolar, anor\u00e8xia, ansietat, Trastorn Obsessiu Compulsiu. El llibre es divideix en dues parts, la primera \u00e9s un relat de cada trastorn i la segona una explicaci\u00f3 des de la psicologia que relaciona els trastorns i els personatges dels relats. Tot plegat vol ajudar a la comprensi\u00f3 i acabar amb l’estigma que tenen les persones que pateixen aquests trastorns.<\/p>\n
<\/p>\n
Us comparteixo una part del pr\u00f2leg que en Mathew Tree ha escrit pel llibre:<\/p>\n
“De: Matthew Tree<\/p>\n
No es pot dir prou vegades: qualsevol cosa que ajudi a acabar amb la ignor\u00e0ncia for\u00e7a generalitzada que existeix sobre els trastorns i malalties mentals \u2013 tant la ignor\u00e0ncia dels que els pateixen com la ignor\u00e0ncia dels que es creuen en el seu seny \u2013 no \u00e9s nom\u00e9s desitjable sin\u00f3 imprescindible.<\/p>\n
Em poso a mi mateix per cas: durant sis anys llargs, – dels catorze fins al vint – vaig viure obsessionat per unes pors que sabia que eren absurdes i del tot inversemblants alhora que no em podia treure del cap la sensaci\u00f3 que tamb\u00e9 eren ben reals. No dramatitzo pas si dic que no desitjaria ni que el meu pitjor enemic tingu\u00e9s un trastorn d’aquesta mena. Aquells anys \u2013 que van acabar amb una al\u00b7lucinaci\u00f3 espaordidora i una crisi nerviosa en qu\u00e8 temporalment vaig perdre la capacitat de parlar \u2013 eren, per parafrasejar el t\u00ectol d’un poema fam\u00f3s, la meva temporada personal a l’infern; i no, no exagero: es tractava, de fet, d’una doble vida, en qu\u00e8 volia fer veure que no em passava res a la vegada que la meva ment m’estava dient, cada segon de cada minut de cada hora de cada dia, que una cat\u00e0strofe humiliant i vergonyosa em podia passar ara i ara i ara i si no ara, doncs d’aqu\u00ed a un moment de res. I per entendre com \u00e9s, viure aix\u00f2 durant l’adolesc\u00e8ncia – l’\u00e8poca de les nostres vides en qu\u00e8 ens sentim m\u00e9s vulnerables, m\u00e9s insegurs, m\u00e9s aprensius \u2013 se l’ha de viure en la pr\u00f2pia pell.”<\/p>\n
<\/p>\n