Parlem d’ansietat

«…En Bob volia recuperar la seva traça en la caça però no sabia com. Feia com sempre, s’estava allà quiet, però al darrer moment tremolava o se li canviava el color de la pell i, zas, la libèl·lula se n’anava volant! El seu company el va anar a visitar, «estàs molt prim» li va dir, i el Bob li va explicar que feia uns dies que no podia menjar, ni dormir, ni res de res…»

En Bob és un camaleó, que de cop i volta no pot caçar, es va quedant cada cop més prim, però és que cada vegada que caça li agafa ansietat. Som moltes les persones que alguna vegada la nostra vida hem tingut ansietat. El Bob té ansietat generalitzada, que fa que no puguis desenvolupar la teva vida de manera normal.

Així funciona l’ansietat:

«…Però si és dona el cas que en sortir de l’entrevista de feina seguim tensos, suant i tremolant. Hem transformat l’estrès en ansietat. Si, l’estrès és la resposta a un moment concret, l’ansietat és la preocupació per aquell fet un cop ja ha passat el moment…»

A la segona part com sempre, explico que és l’ansietat i que ho diferencia de l’estrès i com una cosa pot porta l’altra.

I és que tots estem exposats a situacions estressants i la majoria de nosaltres tindrem episodis d’ansietat, és molt interessant veure com se’n surt el camaleó. Creus que podrà tornar a caçar?, esperem que si pobre si no es quedarà massa prim.

No dubtis a participar en el Verkami, si creus que et pot interessar el que li passarà al nostre amic Bob. Comença el 17 d’Abril o sigui demà mateix! No badis, no et quedis sense llibre!

Parlem d’anorèxia

«La Lia es mira al mirall, es veu grassa, les cames massa grasses, i els braços amb les pellofes caigudes, com si es tractés d’una persona obesa. «Tenen raó, no estic bé, però s’equivoquen perquè diuen que estic prima, i això és del tot mentida». Es veu cel·lulitis als malucs, es veu la panxa plena de mitxelins, es posa a córrer i a saltar a la corda sense moure’s del lloc, i se segueix veient grassa, com més corre i salta més grassa es veu, finalment llença una cadira contra el mirall que es trenca, i seu a terra a plorar.»

La Lia té anorèxia, el que ella no sap és que trobarà un nou amic que l’ajudarà a veure les coses des de fora, amb una altra perspectiva que sovint és molt important per entendre els trastorns mentals.

«La Lia no es veu com realment és i fins que no es compara amb el gos, no és capaç d’adonar-se que ella també està massa prima.»

A la segona part també parlem d’aquest trastorn, molt complex i que per desgràcia està cada vegada més present en els adolescents. La inseguretat del moment i l’excessiva importància que la societat dóna al cos i a estar prim o prima estan fent que molts joves prenguin conductes perilloses i desenvolupin una anorèxia.

Com sempre, crec que conèixer que és, i com ens pot afectar ens pot ajudar a prevenir-la, i també a superar-la.

Si voleu saber qui ajuda a la Lia a adonar-se del seu trastorn, qui li arrenca un somriure i la fa menjar sense adonar-se, no us perdeu aquesta història. La Lia i el perdut tenen moltes coses per ensenyar-nos.

I que no se ús passi per alt que ja no queda gairebé temps. El dia 17 d’abril comença el Verkami, no deixis de passar per aquesta web on donaré tota la informació!

 

Parlem d’esquizofrènia

«Hi havia una vegada, un poble on la gent que hi vivia duia un munt de gent al darrere; bé, a vegades era gent, a vegades sorolls i a vegades llumetes, no importava; ningú caminava sol.

A vegades això que hi havia al darrere de cadascú els molestava o els feia por, però no s’ho podien treure del damunt, eren així, tots els seus habitants. Una característica que tenia això que els seguia era que ningú ho podia veure. Per poder explicar bé aquesta història i poder-nos entendre, nosaltres, els que no vivim en aquest poble, a això que seguia les persones li direm il·lusió.

Tots vivien en harmonia, fins que un dia un foraster va arribar al poble. Ningú el coneixia, però això no va importar, tothom va seguir amb la seva vida com sempre. Però el que aquest foraster va veure li va cridar l’atenció. …»

Aquest és un fragment d'»el poble on la gent no estava mai sola» un poble increïble que a mi, m’omple de tendresa, un lloc on la gent s’ajuda, s’entén i no es molesta amb els altres.

Fa uns anys vaig conèixer a una persona increïble i meravellosa, si us ho esteu preguntant, us diré que aquesta persona té esquizofrènia. Quan el vaig conèixer la societat l’havia apartat, no li deixaven treballar i li donaven una mísera pensió de l’estat com si fos menys vàlid que un altre. Jo el veia treballant amb altres persones, fent voluntariat parlant amb la gent i pensava que és molt més vàlid que moltes altres persones que hi ha al món. És una molt bona persona i si aquells que el van apartar sabessin una mica més del trastorn, no l’apartarien.

M’agradaria que la gent entengués que les persones amb esquizofrènia són com totes les altres. Per entendre-ho millor he fet aquest relat on veureu diferents símptomes, i també com seria un món, on no es posés per davant una característica personal, a una persona.

Si voleu saber com segueix el relat, el dia 17 d’Abril comencem el Verkami per poder publicar el llibre. En aquesta pàgina web, trobareu tota la informació.

Parlem d’autisme

«Fa uns dies el Manel va venir a l’escola, ha començat el curs més tard perquè abans anava a una escola especial, però la mestra ens ha explicat que vol tenir amics normals, no sé què vol dir normals, suposo que vol dir que siguin com nosaltres. Jo veig que el Manel és igual que els altres, té dos ulls, una boca i dues orelles, ah! També té un nas.»

Aquest és un fragment del «Manel i el cotxe vermell» un relat que ens parla de l’autisme des dels ulls d’un company de classe d’un nen que conviu amb aquest trastorn.

Quan explico el trastorn a altres nens o joves que han estat en contacte amb ell, els hi explico el següent:

«Imaginem que el cervell d’un nen o nena és un grup de caixes, aquestes caixes emmagatzemen informació, cada caixa té una cosa. Per un nen que no tingui autisme aquestes caixes estan comunicades a través de cables i ordenades per temes, així doncs la caixa del cotxe es comunica amb la de la carretera i amb la dels altres cotxes, senyals, sorolls, …. Un nen amb autisme no té aquestes comunicacions. És incapaç de relacionar una caixa amb l’altra, per tant, no sap que el cotxe està relacionat amb la carretera, amb els senyals i amb els altres cotxes.»

Aquest fragment, està situat a la segona part del llibre. En aquest apartat he explicat cada trastorn amb dades clíniques però amb un llenguatge planer, perquè tots ens puguem entendre.

Si voleu saber com segueix el relat, el dia 17 d’Abril comencem el Verkami per poder publicar el llibre. En aquesta pàgina web, trobareu tota la informació.

Benvinguts a l’aventura dels «Relats per entendre els trastorns mentals» escrit per Mireia Parés Guerrero (una servidora) i amb dibuixos de Francesc Pujol Juny (un gran artista)