Parlem de trastorn bipolar

«…Al cap d’una estona la formiga tornava enrere, «no he pogut amb l’os, no sóc prou forta, no serveixo per res» i va entrar al seu niu i es va menjar totes les coses que havia recol·lectat per a l’hivern. Totalment abatuda va plorar tota la nit, ja no es volia moure, no volia recol·lectar més, no volia fer res…»

Aquest és un fragment de «la formiga solitària» aquest animal que sempre segueix la fila de les formigues, té trastorn bipolar. L’han fet fora de la colònia però trobarà nous amics que tindran la sensibilitat suficient per ajudar-la a tenir una vida més feliç.

«En el cas de la formiga, té un estat d’ànim depressiu quan se sent inútil i està trista. I un estat d’ànim hipomaníac quan està eufòrica de manera excessiva, veu mel sense control i té una percepció equivocada del que és capaç de fer, per exemple creu que pot fer un niu més gran que el de la seva família ella sola.»

Aquest fragment pertany a la segona part del llibre, on explico una mica més sobre cada trastorn.

Si voleu saber que li passa a la formiga no dubteu a seguir aquesta web on rebreu més notícies del Verkami que ja està a punt de començar.

Parlem d’anorèxia

«La Lia es mira al mirall, es veu grassa, les cames massa grasses, i els braços amb les pellofes caigudes, com si es tractés d’una persona obesa. «Tenen raó, no estic bé, però s’equivoquen perquè diuen que estic prima, i això és del tot mentida». Es veu cel·lulitis als malucs, es veu la panxa plena de mitxelins, es posa a córrer i a saltar a la corda sense moure’s del lloc, i se segueix veient grassa, com més corre i salta més grassa es veu, finalment llença una cadira contra el mirall que es trenca, i seu a terra a plorar.»

La Lia té anorèxia, el que ella no sap és que trobarà un nou amic que l’ajudarà a veure les coses des de fora, amb una altra perspectiva que sovint és molt important per entendre els trastorns mentals.

«La Lia no es veu com realment és i fins que no es compara amb el gos, no és capaç d’adonar-se que ella també està massa prima.»

A la segona part també parlem d’aquest trastorn, molt complex i que per desgràcia està cada vegada més present en els adolescents. La inseguretat del moment i l’excessiva importància que la societat dóna al cos i a estar prim o prima estan fent que molts joves prenguin conductes perilloses i desenvolupin una anorèxia.

Com sempre, crec que conèixer que és, i com ens pot afectar ens pot ajudar a prevenir-la, i també a superar-la.

Si voleu saber qui ajuda a la Lia a adonar-se del seu trastorn, qui li arrenca un somriure i la fa menjar sense adonar-se, no us perdeu aquesta història. La Lia i el perdut tenen moltes coses per ensenyar-nos.

I que no se ús passi per alt que ja no queda gairebé temps. El dia 17 d’abril comença el Verkami, no deixis de passar per aquesta web on donaré tota la informació!

 

Parlem de depressió

«Tothom és a les seves taules, grises, amb cadires negres, mirant els ordinadors grisos…i se n’adona, ella és l’únic color de l’oficina, ningú més vesteix colors, ningú té cap color al seu voltant. Tothom és gris, fa mirada grisa i fins i tot sembla que tenen la pell grisa.»

Aquest és un fragment de l’oficina grisa, un lloc poc agradable que amb l’ajut i la perseverança de la seva protagonista anirà canviant sense pressa. Aquest text emula una depressió i com algú ens pot ajudar a sortir-ne.

«...Per entendre a una persona amb depressió podríem imaginar que de cop i volta no som nosaltres mateixos i ens hem convertit en una nina de drap, no ens movem ni podem pensar gaire i les idees que tenim son repetitives. Quan una persona entra en un estat depressiu no es reconeix a si mateixa és com si fos una altra persona diferent…»

Aquest fragment el trobareu a la segona part del llibre on explico cadascun dels trastorns des d’un punt de vista més tècnic i ho relaciono amb el relat.

El set d’Abril va ser el dia mundial de la salut i aquest any es va dedicar a la depressió, l’OMS calcula que 300 milions de persones al món la pateixen. Així que és molt important que entendre com és i com funciona, per ajudar aquells que potser la pateixen i per nosaltres mateixos.

Si vols saber com segueix aquesta història pots participar en el Verkami que començarà el 17 d’Abril, no perdis ell fil d’aquesta pàgina i seràs el primer a veure-ho.

Parlem d’esquizofrènia

«Hi havia una vegada, un poble on la gent que hi vivia duia un munt de gent al darrere; bé, a vegades era gent, a vegades sorolls i a vegades llumetes, no importava; ningú caminava sol.

A vegades això que hi havia al darrere de cadascú els molestava o els feia por, però no s’ho podien treure del damunt, eren així, tots els seus habitants. Una característica que tenia això que els seguia era que ningú ho podia veure. Per poder explicar bé aquesta història i poder-nos entendre, nosaltres, els que no vivim en aquest poble, a això que seguia les persones li direm il·lusió.

Tots vivien en harmonia, fins que un dia un foraster va arribar al poble. Ningú el coneixia, però això no va importar, tothom va seguir amb la seva vida com sempre. Però el que aquest foraster va veure li va cridar l’atenció. …»

Aquest és un fragment d'»el poble on la gent no estava mai sola» un poble increïble que a mi, m’omple de tendresa, un lloc on la gent s’ajuda, s’entén i no es molesta amb els altres.

Fa uns anys vaig conèixer a una persona increïble i meravellosa, si us ho esteu preguntant, us diré que aquesta persona té esquizofrènia. Quan el vaig conèixer la societat l’havia apartat, no li deixaven treballar i li donaven una mísera pensió de l’estat com si fos menys vàlid que un altre. Jo el veia treballant amb altres persones, fent voluntariat parlant amb la gent i pensava que és molt més vàlid que moltes altres persones que hi ha al món. És una molt bona persona i si aquells que el van apartar sabessin una mica més del trastorn, no l’apartarien.

M’agradaria que la gent entengués que les persones amb esquizofrènia són com totes les altres. Per entendre-ho millor he fet aquest relat on veureu diferents símptomes, i també com seria un món, on no es posés per davant una característica personal, a una persona.

Si voleu saber com segueix el relat, el dia 17 d’Abril comencem el Verkami per poder publicar el llibre. En aquesta pàgina web, trobareu tota la informació.

Parlem d’autisme

«Fa uns dies el Manel va venir a l’escola, ha començat el curs més tard perquè abans anava a una escola especial, però la mestra ens ha explicat que vol tenir amics normals, no sé què vol dir normals, suposo que vol dir que siguin com nosaltres. Jo veig que el Manel és igual que els altres, té dos ulls, una boca i dues orelles, ah! També té un nas.»

Aquest és un fragment del «Manel i el cotxe vermell» un relat que ens parla de l’autisme des dels ulls d’un company de classe d’un nen que conviu amb aquest trastorn.

Quan explico el trastorn a altres nens o joves que han estat en contacte amb ell, els hi explico el següent:

«Imaginem que el cervell d’un nen o nena és un grup de caixes, aquestes caixes emmagatzemen informació, cada caixa té una cosa. Per un nen que no tingui autisme aquestes caixes estan comunicades a través de cables i ordenades per temes, així doncs la caixa del cotxe es comunica amb la de la carretera i amb la dels altres cotxes, senyals, sorolls, …. Un nen amb autisme no té aquestes comunicacions. És incapaç de relacionar una caixa amb l’altra, per tant, no sap que el cotxe està relacionat amb la carretera, amb els senyals i amb els altres cotxes.»

Aquest fragment, està situat a la segona part del llibre. En aquest apartat he explicat cada trastorn amb dades clíniques però amb un llenguatge planer, perquè tots ens puguem entendre.

Si voleu saber com segueix el relat, el dia 17 d’Abril comencem el Verkami per poder publicar el llibre. En aquesta pàgina web, trobareu tota la informació.

Benvinguts a l’aventura dels «Relats per entendre els trastorns mentals» escrit per Mireia Parés Guerrero (una servidora) i amb dibuixos de Francesc Pujol Juny (un gran artista)

Relats Per entendre els Trastorns mentals

Anava caminant cap a la feina i pensava per mi mateixa, que podia fer amb tot allò que sabia, tot allò que durant uns quants anys de grau havia adquirit, tot allò que he vist en les persones?, d’aquí va sorgir la necessitat d’escriure, escriure per explicar que opino, que penso i no només això sinó també per explicar allò que sé.

El primer relat va sorgir després d’un curs de comunicació amb nens amb trastorn de l’espectre autista, vaig recordar una experiència amb una nena amb autisme i com havíem connectat a través del meu fill mentre el duia agafat al pit amb el mocador i la nena amb autisme el buscava el mirava i llavors podíem parlar, podia dir-li coses i preguntar-li algunes altres, no vol dir que les contestés totes però vam connectar, inclús quan la veia sense el nen, també m’escoltava i em responia. Un punt de connexió va fer que ella i jo poguéssim veure’ns i entendre’ns. Amb totes aquestes reflexions va sorgir EL Manel i el cotxe vermell. I un cop el vaig acabar, vaig pensar, la gent l’ha de llegir.

A partir d’aquell vaig escriure un darrere l’altre els relats per entendre els trastorns mentals. N’hi ha set en concret i a cada un, una persona que s’ha creuat per la meva vida, m’ha encès la inquietud i l’espurna perquè l’escrigui. He vist moltes injustícies que tenen el seu origen en el desconeixement que la gent té d’aquests trastorns. I ja n’hi ha prou.
Tothom mereix que l’entenguin, i per això us convido a passar per set històries que ens parlen de set trastorns molt comuns, com són l’Autisme, l’esquizofrènia, la depressió, el trastorn bipolar, l’anorèxia, l’ansietat, i el trastorn obsessiu compulsiu.

El 17 d’Abril comencem el Verkami. No t’ho perdis.

Mira quin vieo mes xulo he fet per explicarte’l! No te’l perdis i que se’l perdi ningú!

La Paz empieza en la educación

angeles Silvio

Llevo mucho tiempo pensando en el drama de los refugiados Sirios, estoy bastante cansada de ver continuamente imágenes de niños pasando calamidades, sin venir a cuento, porque ellos no tienen la culpa de nada, la culpa siempre es de los adultos. Veo a esas familias intentando entrar en Europa y pienso, ¿que puedo hacer por ellos? ¿Cómo les puedo ayudar?

He dado con una respuesta, y diréis que es banal o evidente, o quizá digáis que es imposible o que no merece la pena. También puede parecer que no ayuda a esas personas, pero des de mi punto de vista, es la única manera de hacer algo.

Hay que educar a los niños de hoy en día para que nunca suceda nada parecido.

Dicen que de los 0 a los 6 años la plasticidad cerebral es increíble, que los niños absorben toda clase de conocimientos y saberes. El mundo se esta esforzando para inculcarnos la necesidad de que los niños sean inteligentes, y yo creo que nos estamos equivocando de inteligencia.

De los 0 a los 6 no lleves a tu hijo a inglés, álgebra, matemáticas, lectura,…eso tiene mucho tiempo para aprenderlo, tiene toda la vida. Enséñale a convivir en el mundo que le ha tocado, enséñale a reconocer sus emociones, a compartir, a pensar en los demás, a tener una fuerte autoestima, enséñale que hay muchas realidades en el mundo y que hay que tener empatía para comprendedlas todas, enséñale a respetar a los demás, y a respetarse a si mismo.

En educación a veces hay que pararse e ir contra el sistema.

Seria bueno involucrarse en el mundo, compartir afecto. Cambiar a las personas del futuro para que sean mas humanas y menos materialistas, es el reto de hoy en día, para que el drama de los refugiados del mundo no se vuelva a repetir nunca más.

Para los heridos y afectados de todo el mundo, Belgica, Francia, Siria, Turquia, Lesbos,…