Parlem d’ansietat

«…En Bob volia recuperar la seva traça en la caça però no sabia com. Feia com sempre, s’estava allà quiet, però al darrer moment tremolava o se li canviava el color de la pell i, zas, la libèl·lula se n’anava volant! El seu company el va anar a visitar, «estàs molt prim» li va dir, i el Bob li va explicar que feia uns dies que no podia menjar, ni dormir, ni res de res…»

En Bob és un camaleó, que de cop i volta no pot caçar, es va quedant cada cop més prim, però és que cada vegada que caça li agafa ansietat. Som moltes les persones que alguna vegada la nostra vida hem tingut ansietat. El Bob té ansietat generalitzada, que fa que no puguis desenvolupar la teva vida de manera normal.

Així funciona l’ansietat:

«…Però si és dona el cas que en sortir de l’entrevista de feina seguim tensos, suant i tremolant. Hem transformat l’estrès en ansietat. Si, l’estrès és la resposta a un moment concret, l’ansietat és la preocupació per aquell fet un cop ja ha passat el moment…»

A la segona part com sempre, explico que és l’ansietat i que ho diferencia de l’estrès i com una cosa pot porta l’altra.

I és que tots estem exposats a situacions estressants i la majoria de nosaltres tindrem episodis d’ansietat, és molt interessant veure com se’n surt el camaleó. Creus que podrà tornar a caçar?, esperem que si pobre si no es quedarà massa prim.

No dubtis a participar en el Verkami, si creus que et pot interessar el que li passarà al nostre amic Bob. Comença el 17 d’Abril o sigui demà mateix! No badis, no et quedis sense llibre!

Parlem de trastorn bipolar

«…Al cap d’una estona la formiga tornava enrere, «no he pogut amb l’os, no sóc prou forta, no serveixo per res» i va entrar al seu niu i es va menjar totes les coses que havia recol·lectat per a l’hivern. Totalment abatuda va plorar tota la nit, ja no es volia moure, no volia recol·lectar més, no volia fer res…»

Aquest és un fragment de «la formiga solitària» aquest animal que sempre segueix la fila de les formigues, té trastorn bipolar. L’han fet fora de la colònia però trobarà nous amics que tindran la sensibilitat suficient per ajudar-la a tenir una vida més feliç.

«En el cas de la formiga, té un estat d’ànim depressiu quan se sent inútil i està trista. I un estat d’ànim hipomaníac quan està eufòrica de manera excessiva, veu mel sense control i té una percepció equivocada del que és capaç de fer, per exemple creu que pot fer un niu més gran que el de la seva família ella sola.»

Aquest fragment pertany a la segona part del llibre, on explico una mica més sobre cada trastorn.

Si voleu saber que li passa a la formiga no dubteu a seguir aquesta web on rebreu més notícies del Verkami que ja està a punt de començar.

Parlem d’anorèxia

«La Lia es mira al mirall, es veu grassa, les cames massa grasses, i els braços amb les pellofes caigudes, com si es tractés d’una persona obesa. «Tenen raó, no estic bé, però s’equivoquen perquè diuen que estic prima, i això és del tot mentida». Es veu cel·lulitis als malucs, es veu la panxa plena de mitxelins, es posa a córrer i a saltar a la corda sense moure’s del lloc, i se segueix veient grassa, com més corre i salta més grassa es veu, finalment llença una cadira contra el mirall que es trenca, i seu a terra a plorar.»

La Lia té anorèxia, el que ella no sap és que trobarà un nou amic que l’ajudarà a veure les coses des de fora, amb una altra perspectiva que sovint és molt important per entendre els trastorns mentals.

«La Lia no es veu com realment és i fins que no es compara amb el gos, no és capaç d’adonar-se que ella també està massa prima.»

A la segona part també parlem d’aquest trastorn, molt complex i que per desgràcia està cada vegada més present en els adolescents. La inseguretat del moment i l’excessiva importància que la societat dóna al cos i a estar prim o prima estan fent que molts joves prenguin conductes perilloses i desenvolupin una anorèxia.

Com sempre, crec que conèixer que és, i com ens pot afectar ens pot ajudar a prevenir-la, i també a superar-la.

Si voleu saber qui ajuda a la Lia a adonar-se del seu trastorn, qui li arrenca un somriure i la fa menjar sense adonar-se, no us perdeu aquesta història. La Lia i el perdut tenen moltes coses per ensenyar-nos.

I que no se ús passi per alt que ja no queda gairebé temps. El dia 17 d’abril comença el Verkami, no deixis de passar per aquesta web on donaré tota la informació!

 

Parlem de depressió

«Tothom és a les seves taules, grises, amb cadires negres, mirant els ordinadors grisos…i se n’adona, ella és l’únic color de l’oficina, ningú més vesteix colors, ningú té cap color al seu voltant. Tothom és gris, fa mirada grisa i fins i tot sembla que tenen la pell grisa.»

Aquest és un fragment de l’oficina grisa, un lloc poc agradable que amb l’ajut i la perseverança de la seva protagonista anirà canviant sense pressa. Aquest text emula una depressió i com algú ens pot ajudar a sortir-ne.

«...Per entendre a una persona amb depressió podríem imaginar que de cop i volta no som nosaltres mateixos i ens hem convertit en una nina de drap, no ens movem ni podem pensar gaire i les idees que tenim son repetitives. Quan una persona entra en un estat depressiu no es reconeix a si mateixa és com si fos una altra persona diferent…»

Aquest fragment el trobareu a la segona part del llibre on explico cadascun dels trastorns des d’un punt de vista més tècnic i ho relaciono amb el relat.

El set d’Abril va ser el dia mundial de la salut i aquest any es va dedicar a la depressió, l’OMS calcula que 300 milions de persones al món la pateixen. Així que és molt important que entendre com és i com funciona, per ajudar aquells que potser la pateixen i per nosaltres mateixos.

Si vols saber com segueix aquesta història pots participar en el Verkami que començarà el 17 d’Abril, no perdis ell fil d’aquesta pàgina i seràs el primer a veure-ho.

Parlem d’esquizofrènia

«Hi havia una vegada, un poble on la gent que hi vivia duia un munt de gent al darrere; bé, a vegades era gent, a vegades sorolls i a vegades llumetes, no importava; ningú caminava sol.

A vegades això que hi havia al darrere de cadascú els molestava o els feia por, però no s’ho podien treure del damunt, eren així, tots els seus habitants. Una característica que tenia això que els seguia era que ningú ho podia veure. Per poder explicar bé aquesta història i poder-nos entendre, nosaltres, els que no vivim en aquest poble, a això que seguia les persones li direm il·lusió.

Tots vivien en harmonia, fins que un dia un foraster va arribar al poble. Ningú el coneixia, però això no va importar, tothom va seguir amb la seva vida com sempre. Però el que aquest foraster va veure li va cridar l’atenció. …»

Aquest és un fragment d'»el poble on la gent no estava mai sola» un poble increïble que a mi, m’omple de tendresa, un lloc on la gent s’ajuda, s’entén i no es molesta amb els altres.

Fa uns anys vaig conèixer a una persona increïble i meravellosa, si us ho esteu preguntant, us diré que aquesta persona té esquizofrènia. Quan el vaig conèixer la societat l’havia apartat, no li deixaven treballar i li donaven una mísera pensió de l’estat com si fos menys vàlid que un altre. Jo el veia treballant amb altres persones, fent voluntariat parlant amb la gent i pensava que és molt més vàlid que moltes altres persones que hi ha al món. És una molt bona persona i si aquells que el van apartar sabessin una mica més del trastorn, no l’apartarien.

M’agradaria que la gent entengués que les persones amb esquizofrènia són com totes les altres. Per entendre-ho millor he fet aquest relat on veureu diferents símptomes, i també com seria un món, on no es posés per davant una característica personal, a una persona.

Si voleu saber com segueix el relat, el dia 17 d’Abril comencem el Verkami per poder publicar el llibre. En aquesta pàgina web, trobareu tota la informació.

Parlem d’autisme

«Fa uns dies el Manel va venir a l’escola, ha començat el curs més tard perquè abans anava a una escola especial, però la mestra ens ha explicat que vol tenir amics normals, no sé què vol dir normals, suposo que vol dir que siguin com nosaltres. Jo veig que el Manel és igual que els altres, té dos ulls, una boca i dues orelles, ah! També té un nas.»

Aquest és un fragment del «Manel i el cotxe vermell» un relat que ens parla de l’autisme des dels ulls d’un company de classe d’un nen que conviu amb aquest trastorn.

Quan explico el trastorn a altres nens o joves que han estat en contacte amb ell, els hi explico el següent:

«Imaginem que el cervell d’un nen o nena és un grup de caixes, aquestes caixes emmagatzemen informació, cada caixa té una cosa. Per un nen que no tingui autisme aquestes caixes estan comunicades a través de cables i ordenades per temes, així doncs la caixa del cotxe es comunica amb la de la carretera i amb la dels altres cotxes, senyals, sorolls, …. Un nen amb autisme no té aquestes comunicacions. És incapaç de relacionar una caixa amb l’altra, per tant, no sap que el cotxe està relacionat amb la carretera, amb els senyals i amb els altres cotxes.»

Aquest fragment, està situat a la segona part del llibre. En aquest apartat he explicat cada trastorn amb dades clíniques però amb un llenguatge planer, perquè tots ens puguem entendre.

Si voleu saber com segueix el relat, el dia 17 d’Abril comencem el Verkami per poder publicar el llibre. En aquesta pàgina web, trobareu tota la informació.

Benvinguts a l’aventura dels «Relats per entendre els trastorns mentals» escrit per Mireia Parés Guerrero (una servidora) i amb dibuixos de Francesc Pujol Juny (un gran artista)

Relats Per entendre els Trastorns mentals

Anava caminant cap a la feina i pensava per mi mateixa, que podia fer amb tot allò que sabia, tot allò que durant uns quants anys de grau havia adquirit, tot allò que he vist en les persones?, d’aquí va sorgir la necessitat d’escriure, escriure per explicar que opino, que penso i no només això sinó també per explicar allò que sé.

El primer relat va sorgir després d’un curs de comunicació amb nens amb trastorn de l’espectre autista, vaig recordar una experiència amb una nena amb autisme i com havíem connectat a través del meu fill mentre el duia agafat al pit amb el mocador i la nena amb autisme el buscava el mirava i llavors podíem parlar, podia dir-li coses i preguntar-li algunes altres, no vol dir que les contestés totes però vam connectar, inclús quan la veia sense el nen, també m’escoltava i em responia. Un punt de connexió va fer que ella i jo poguéssim veure’ns i entendre’ns. Amb totes aquestes reflexions va sorgir EL Manel i el cotxe vermell. I un cop el vaig acabar, vaig pensar, la gent l’ha de llegir.

A partir d’aquell vaig escriure un darrere l’altre els relats per entendre els trastorns mentals. N’hi ha set en concret i a cada un, una persona que s’ha creuat per la meva vida, m’ha encès la inquietud i l’espurna perquè l’escrigui. He vist moltes injustícies que tenen el seu origen en el desconeixement que la gent té d’aquests trastorns. I ja n’hi ha prou.
Tothom mereix que l’entenguin, i per això us convido a passar per set històries que ens parlen de set trastorns molt comuns, com són l’Autisme, l’esquizofrènia, la depressió, el trastorn bipolar, l’anorèxia, l’ansietat, i el trastorn obsessiu compulsiu.

El 17 d’Abril comencem el Verkami. No t’ho perdis.

Mira quin vieo mes xulo he fet per explicarte’l! No te’l perdis i que se’l perdi ningú!

La paz empieza en la educación

 

Llevo mucho tiempo pensando en el drama de los refugiados Sirios, estoy bastante cansada de ver continuamente imágenes de niños pasando calamidades, sin venir a cuento, porque ellos no tienen la culpa de nada, la culpa siempre es de los adultos. Veo a esas familias intentando entrar en Europa y pienso, ¿que puedo hacer por ellos? ¿Cómo les puedo ayudar?

He dado con una respuesta, y diréis que es banal o evidente, o quizá digáis que es imposible o que no merece la pena. También puede parecer que no ayuda a esas personas, pero des de mi punto de vista, es la única manera de hacer algo.

Hay que educar a los niños de hoy en día para que nunca suceda nada parecido.

Dicen que de los 0 a los 6 años la plasticidad cerebral es increíble, que los niños absorben toda clase de conocimientos y saberes. El mundo se esta esforzando para inculcarnos la necesidad de que los niños sean inteligentes, y yo creo que nos estamos equivocando de inteligencia.

De los 0 a los 6 no lleves a tu hijo a inglés, álgebra, matemáticas, lectura,…eso tiene mucho tiempo para aprenderlo, tiene toda la vida. Enséñale a convivir en el mundo que le ha tocado, enséñale a reconocer sus emociones, a compartir, a pensar en los demás, a tener una fuerte autoestima, enséñale que hay muchas realidades en el mundo y que hay que tener empatía para comprendedlas todas, enséñale a respetar a los demás, y a respetarse a si mismo.

En educación a veces hay que pararse e ir contra el sistema.

Seria bueno involucrarse en el mundo, compartir afecto. Cambiar a las personas del futuro para que sean mas humanas y menos materialistas, es el reto de hoy en día, para que el drama de los refugiados del mundo no se vuelva a repetir nunca más.

Para los heridos y afectados de todo el mundo, Belgica, Francia, Siria, Turquia, Lesbos,…

No, i com mediar amb infants de 2 anys

Jorge Rojo

 

Ara tinc ganes de parlar de l’etapa del NO. I és que en aquesta casa hem passat la primera fase.
Cap als dos anys, el petit de la casa ha decidit, que hi ha coses que no les vol fer. Que li passa al nostre fill que de cop i volta no es vol posar la jaqueta, o el pitet, si ell es comporta la mar de bé?

La resposta aquesta pregunta és molt senzilla. El nen quan arriba als 2 anys assumeix que és una persona, diferent dels pares, diferent dels avis o les tietes, és una altra persona i és llavors quan comença a voler fer i decidir coses per ell mateix. És un moment difícil pels pares, ja que allò que havíem aconseguit sembla que s’esvaeix en un tancar i obrir d’ulls. Però no és així, lluny de perdre el control, pensem que tot allò que el nen es nega a fer, són precisament les coses que sap que ha de fer.

El NO és l’inici de la transgressió cap a l’autoritat, i és que el nostre aprenentatge està basat en la imitació però també en la transgressió. És quan acostem la mà a l’estufa, que veiem que crema, aprenem a través de l’experiència.
Per damunt de tot, aquesta etapa és tant emprenyadora com necessària, ja que ens demostra que el nen ja es reconeix com a persona i comença un camí, sense fre, cap a la seva independència.
Les rabietes formen part de l’etapa del NO. I és que a ningú li agrada que li diguin, allò que no pot fer. És per això que l’infant fa una reflexió que em figuro deu ser quelcom així: vull fer allò, com que no em deixes no faig res i a més no et deixo fer allò que vols que faci. Per tant em poso a bramar, m’estiro a terra, o faig allò que més et fastigueja, llençar coses a terra, plorar en arribar a l’escola quan ja no ho feia, no menjar, i tot el que se us pugui acudir.
Direm que als voltants dels 2 anys es dóna per primera vegada un fet similar. Però això es va repetint en el temps. És normal i s’ha de passar com altres etapes dels infants. Com passar l’etapa, és quelcom que veureu a molts llibres de pedagogia per pares. Però la realitat és que depèn del nen i sobretot de les circumstàncies.

La Rosa Jové a la Criança feliç, recomana el següent (no és textual):

1. Entendre al nen
2. Deixar-lo fer. Sempre que no sigui perillós.
3. Evitar temptacions
4. Parlar amb ell. Comença la negociació.
5. Estar al seu costat quan explota emocionalment
6. Paciència

Partim de la base que no ens vol prendre el pèl, sinó reclamar la seva possibilitat de fer el que vol.
Posaré un exemple del que m’ha passat a mi, seguint els punts de la Rosa Jové.

Un situo. És al matí i ens estem vestint per anar a l’escola bressol, a l’hora de posar-se les sabates el nen comença a dir no, no, no, no, no. Li pregunto que li passa, si li van petites, si no les vol, intento entendre al nen. És difícil entendre un nen que no parla massa, i també et dóna la sensació que no t’entén. En aquest cas ell no volia fer res, simplement no es volia posar les sabates. Així que per provar sort vaig a l’armari i agafo unes altres sabates. Ell ja està a terra bramant sense llàgrimes, li ensenyo les noves sabates i li pregunto si les vol. Deixa de plorar, s’aixeca, somriu i diu que si amb el cap. Es posa les sabates i sortim per la porta. Guardo les antigues sabates a l’armari, perquè si no les veu, no tindrà la temptació de demanar-les. Tot i que ell sap on és l’armari i el pot obrir i triar-ne unes altres quan vulgui.

No totes les situacions han tingut el mateix èxit. També he sortit de casa amb el nen en un braç plorant i el carro plegat a l’altre. Bé i la bossa de mà, la bossa de l’escola i la carmanyola de la feina…

En el meu cas també utilitzo una tècnica de psicologia conductual que a mi em funciona. Ignorar el dolent i enaltir el bo. Perquè ho dic. Doncs el meu fill li dóna per llençar les coses a terra, en primer lloc retiro coses delicades del seu davant, mòbils, comandaments, i altres coses que es trenquen. Quan inicia el primer NO, sempre intento entendre que li passa, i en què el puc ajudar. Normalment és perquè vol fer quelcom que no toca, menjar una galeta abans de sopar, mirar la tele, o agafar el mòbil, coses així. Al meu NO, li segueix una rabieta, normalment marcada per tirar les joguines a terra, o el que tingui al davant. En aquest cas, l’ignoro una estoneta. Considero que ja m’he posat a la seva disposició per ajudar-lo. Quan dic l’ignoro no vull dir que me’n vaig, sinó que el vigilo però li trec importància, estic allà on ell està, si em necessita, només m’ha de venir a buscar, però no el renyo pel que està fent, l’ignoro. Quan passa el moment i vol jugar, m’assec amb ell, juguem, li explico el conte que ell vulgui, fem titelles amb mitjons, …. És important si seguiu aquest sistema felicitar quan fan les coses bé, i donar més importància al bo que al dolent.

Bé aquí us he deixat dos sistemes per intentar passar de la millor manera, l’etapa del NO i les rabietes. Tots hi passem i és normal. Les etapes passen i com sempre si els límits estan clars, no heu de patir per res.





Este post esta escrito en Catalán, los lectores de esta web os encontrareis con esto a veces, y es que soy bilingüe y hay temas que me resulta mas sencillos explicarlos en una u otra lengua. Si crees que el post te interesa puedes pedir su traducción y la haré sin problemas. Disculpa las molestias.

Etiquetado con desenvoluoament, educació, etapes, mama, NO, paciencia, rabietas

Volem acollir!

https://www.flickr.com/photos/jordibernabeu/24991509824/

Avui he anat a la manifestació multitudinària de Barcelona. He volgut ser una més en dir que no hi ha fronteres i que volem acollir. Del meu pas per la Manifestació se’n desprèn aquest text. Un breu relat sobre els refugiats des de dos punts de vista.

 

L’Amin agafa fort la mà del seu pare, no es pot caminar més.

Està ple de gent, davant només pot veure persones, al costat més persones, ja fa estona que no avancen.

Fa molts dies que caminen, al seu voltant, la gent porta bosses, farcells, maletes. Dins tot el que els hi queda del que algun dia van ser les seves pertinences.:

-Pare, que passa? Perquè no avancem?

-No ho sé fill. No podem passar.

-per què?

-Han tancat la frontera.

Al seu voltant la gent s’impacienta. El cansament es veu a les seves cares. La por la porten a l’esquena. Estan impacients, només volen passar, volen caminar endavant, cap al futur, cap a un món nou, sense guerra, sense mort, sense perill. Des de darrere algú crida:

-Obriu la frontera.

A Barcelona, el Manel agafa fort la mà del seu pare, estan rodejats de gent, no poden avançar.

Al seu voltant un munt de gent crida amb les mans enlaire.

Se senten tambors i càntics:

-Pare que passa? Perquè no avancem?

-No ho sé, diuen que som molta gent que no hi ha lloc per caminar.

Tothom crida i diu que tots som persones, que tots som benvinguts.

Al darrere algú crida ben fort:

-Obriu la frontera! Tothom aplaudeix.