Parlem de trastorn bipolar

«…Al cap d’una estona la formiga tornava enrere, «no he pogut amb l’os, no sóc prou forta, no serveixo per res» i va entrar al seu niu i es va menjar totes les coses que havia recol·lectat per a l’hivern. Totalment abatuda va plorar tota la nit, ja no es volia moure, no volia recol·lectar més, no volia fer res…»

Aquest és un fragment de «la formiga solitària» aquest animal que sempre segueix la fila de les formigues, té trastorn bipolar. L’han fet fora de la colònia però trobarà nous amics que tindran la sensibilitat suficient per ajudar-la a tenir una vida més feliç.

«En el cas de la formiga, té un estat d’ànim depressiu quan se sent inútil i està trista. I un estat d’ànim hipomaníac quan està eufòrica de manera excessiva, veu mel sense control i té una percepció equivocada del que és capaç de fer, per exemple creu que pot fer un niu més gran que el de la seva família ella sola.»

Aquest fragment pertany a la segona part del llibre, on explico una mica més sobre cada trastorn.

Si voleu saber que li passa a la formiga no dubteu a seguir aquesta web on rebreu més notícies del Verkami que ja està a punt de començar.

Parlem d’anorèxia

«La Lia es mira al mirall, es veu grassa, les cames massa grasses, i els braços amb les pellofes caigudes, com si es tractés d’una persona obesa. «Tenen raó, no estic bé, però s’equivoquen perquè diuen que estic prima, i això és del tot mentida». Es veu cel·lulitis als malucs, es veu la panxa plena de mitxelins, es posa a córrer i a saltar a la corda sense moure’s del lloc, i se segueix veient grassa, com més corre i salta més grassa es veu, finalment llença una cadira contra el mirall que es trenca, i seu a terra a plorar.»

La Lia té anorèxia, el que ella no sap és que trobarà un nou amic que l’ajudarà a veure les coses des de fora, amb una altra perspectiva que sovint és molt important per entendre els trastorns mentals.

«La Lia no es veu com realment és i fins que no es compara amb el gos, no és capaç d’adonar-se que ella també està massa prima.»

A la segona part també parlem d’aquest trastorn, molt complex i que per desgràcia està cada vegada més present en els adolescents. La inseguretat del moment i l’excessiva importància que la societat dóna al cos i a estar prim o prima estan fent que molts joves prenguin conductes perilloses i desenvolupin una anorèxia.

Com sempre, crec que conèixer que és, i com ens pot afectar ens pot ajudar a prevenir-la, i també a superar-la.

Si voleu saber qui ajuda a la Lia a adonar-se del seu trastorn, qui li arrenca un somriure i la fa menjar sense adonar-se, no us perdeu aquesta història. La Lia i el perdut tenen moltes coses per ensenyar-nos.

I que no se ús passi per alt que ja no queda gairebé temps. El dia 17 d’abril comença el Verkami, no deixis de passar per aquesta web on donaré tota la informació!

 

Parlem d’autisme

«Fa uns dies el Manel va venir a l’escola, ha començat el curs més tard perquè abans anava a una escola especial, però la mestra ens ha explicat que vol tenir amics normals, no sé què vol dir normals, suposo que vol dir que siguin com nosaltres. Jo veig que el Manel és igual que els altres, té dos ulls, una boca i dues orelles, ah! També té un nas.»

Aquest és un fragment del «Manel i el cotxe vermell» un relat que ens parla de l’autisme des dels ulls d’un company de classe d’un nen que conviu amb aquest trastorn.

Quan explico el trastorn a altres nens o joves que han estat en contacte amb ell, els hi explico el següent:

«Imaginem que el cervell d’un nen o nena és un grup de caixes, aquestes caixes emmagatzemen informació, cada caixa té una cosa. Per un nen que no tingui autisme aquestes caixes estan comunicades a través de cables i ordenades per temes, així doncs la caixa del cotxe es comunica amb la de la carretera i amb la dels altres cotxes, senyals, sorolls, …. Un nen amb autisme no té aquestes comunicacions. És incapaç de relacionar una caixa amb l’altra, per tant, no sap que el cotxe està relacionat amb la carretera, amb els senyals i amb els altres cotxes.»

Aquest fragment, està situat a la segona part del llibre. En aquest apartat he explicat cada trastorn amb dades clíniques però amb un llenguatge planer, perquè tots ens puguem entendre.

Si voleu saber com segueix el relat, el dia 17 d’Abril comencem el Verkami per poder publicar el llibre. En aquesta pàgina web, trobareu tota la informació.

Benvinguts a l’aventura dels «Relats per entendre els trastorns mentals» escrit per Mireia Parés Guerrero (una servidora) i amb dibuixos de Francesc Pujol Juny (un gran artista)

La pequeña atención

Atención plena

Una pregunta mas difícil de lo que parece. ¿cuanto tiempo sois capaces de estar atentos a una sola cosa? Yo muy poco, siempre he pensado que quizás tengo un déficit de atención, que pena que no pueda diagnosticarme a mi misma. Por ejemplo, me pongo a limpiar la casa, empiezo en el comedor, voy a llevar algo a una habitación y me pongo con esa habitación, en 15 minutos tengo la casa patas arriba, todas las habitaciones a medio ordenar.

Ahora imaginemos la mente de un niño o una niña, hasta los dos años todo es nuevo para ellos y hasta los siete aprenden muchas cosas cada día. Algunas se quedan en la mente, otras que parecen menos importantes, vuelan. A estos consumidores voraces de información y estímulos les pedimos que se concentren, que no pierdan la atención.

Es importante saber que mantener la atención es algo imprescindible para la supervivencia. Cuando pensamos en atención pensamos en hacer los deberes, hacer un puzzle, leer un libro,…pero en realidad la capacidad de estar atentos a una sola vía de pensamiento es algo que nuestro cerebro hace constantemente sin que nos demos cuenta. La atención se activa al tener que tomar una decisión, los psicólogos lo llamamos resolución de conflictos, i un conflicto para la mente puede ser des de resolver una ecuación a aparear un calcetín. Cuando hacemos una ecuación matemática necesitamos inhibir los demás pensamientos para poder resolver-la, pero al buscar dos calcetines iguales en el cubo de la ropa limpia también debemos inhibir los pensamientos que nos vienen a la mente.

Por lo tanto mantener la atención es algo que se aprende. Y también es algo que se puede y debe enseñar. Estemos tranquilos si los niños y las niñas se muestran inatentos, a algunos nos cuesta mas aprender unas cosas que otras.

Anotación: este post habla de la atención, al margen de los trastornos diagnosticados.