Volem acollir!

https://www.flickr.com/photos/jordibernabeu/24991509824/

Avui he anat a la manifestació multitudinària de Barcelona. He volgut ser una més en dir que no hi ha fronteres i que volem acollir. Del meu pas per la Manifestació se’n desprèn aquest text. Un breu relat sobre els refugiats des de dos punts de vista.

 

L’Amin agafa fort la mà del seu pare, no es pot caminar més.

Està ple de gent, davant només pot veure persones, al costat més persones, ja fa estona que no avancen.

Fa molts dies que caminen, al seu voltant, la gent porta bosses, farcells, maletes. Dins tot el que els hi queda del que algun dia van ser les seves pertinences.:

-Pare, que passa? Perquè no avancem?

-No ho sé fill. No podem passar.

-per què?

-Han tancat la frontera.

Al seu voltant la gent s’impacienta. El cansament es veu a les seves cares. La por la porten a l’esquena. Estan impacients, només volen passar, volen caminar endavant, cap al futur, cap a un món nou, sense guerra, sense mort, sense perill. Des de darrere algú crida:

-Obriu la frontera.

A Barcelona, el Manel agafa fort la mà del seu pare, estan rodejats de gent, no poden avançar.

Al seu voltant un munt de gent crida amb les mans enlaire.

Se senten tambors i càntics:

-Pare que passa? Perquè no avancem?

-No ho sé, diuen que som molta gent que no hi ha lloc per caminar.

Tothom crida i diu que tots som persones, que tots som benvinguts.

Al darrere algú crida ben fort:

-Obriu la frontera! Tothom aplaudeix.